DIMARTS I TRETZE

14/15-3-12


*
DIMARTS I TRETZE
*

Dimarts i 13. Som als jardins del Palau Robert, asseguts en un banc mentre fem temps per assistir a l’acte inaugural de l’exposició DONES POETES, a la sala del costat. Es fa tard dins la remor contínua de la ciutat inquieta i recordo amb gust l’excel·lent post de Miquel/Saragatona del dia 11. Per això esgarrapo quatre lletres al quadernet de viatge i escric el poema que figura aquí.

Sí, aquesta fotografia incerta retratada som nosaltres, ombres que el temps va engolint, colors que els anys esborren, il·lusions que la vida ha tallat. “... Com en el fons d’un vell retaule/llisquen els dos adolescents...”, diu Joan Alcover a La Balanguera. Han lliscat les poetes menys tres que esperem el nostre torn.

A l’acte, algú de la presidència ha dit que podien haver estat més, les poetes antologades, i les ha anomenat. A mi m’ho han dit de paraula algunes col·legues, citant aquesta i l’altra. Moltes escriptores, abans, han trobat acolliment a llibres i estudis editats. Altres, al seu torn, el trobaran també. Respectem la tria que les estudioses de la Universitat de Vic han volgut fer. Felicitem-les perquè l’han feta.

*

SILENCI DELS CRITS



Quina tristesa, la de la tarda,

tres quarts de set a Barcelona

entre palmeres i falgueres,

heura polsosa, merles i cotorres.

Dotze dones poetes en retrat:

un pensament d’eternitat.

Em retraten sobre meu,

sobre la meva imatge, vull dir.

Hi ha una exposició de les dones poetes,

dotze escriptores i un temps llarg

en una sala de palau:

sala en penombra, fulls escrits,

¿per a qui el silenci dels crits?

*







12 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

No he pogut anar-hi. Em vaig torçar el tormell i no em deixen caminar gaire. Una abraçada: Joan Josep

M. Roser ha dit...

Un retrat per la posteritat,
i un pensament per l'eternitat...
Les poetes també abellíeu el jardí!!!
Bon vespre Olga.

Carme ha dit...

Enhorabona, han fet una bona tria!

I el poema molt maco!

Bon vespre, Olga

GLÒRIA ha dit...

Jo també penso que la tria és bona si bé és molt difícil que hi sigueu totes perquè aquest país nostre dona moltes dónes poetes.
Espero acostar-m'hi la setmana entrant.
Salutacions, Olga!

carina ha dit...

Fer una tria sempre és difícil, però s'ha de fer i aquesta és prou encertada, enhorabona.
Estic posant remei al meu desconeixement sobre la teva poesia, ja veus que faig els deures. El poema que poses m'agrada molt. Bona nit

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Sempre és bo agrupar artistes segons les seves afinitats, la poesia, en aquest cas. Tanmateix, s'ho val recordar que la nostra Olga té agrupada la seva obra poètica en un gran volum: Óssa Major.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les meves felicitacions, estimada poeta. Hi ha moltes maneres de visitar les poetes, aquesta exposició n'és una. Ah, i sobretot, llegir-les!
(P.D. Jo aquest dia, dimarts, 13, complia anys, i no crec que porti mala sort, el dia, eh...)

Helena Bonals ha dit...

La tarda trista física i metafòricament; "un pensament d'eternitat", el de les poetes seleccionades, que s'ho mereixen; "fulls escrits" (suposo que veu haver de parlar); "¿per a qui el silenci dels crits?": final contundent, que parla sobre l'injust silenci que t'envolta, encara que els teus poemes siguin "un cant a crits" moltes vegades.

Olga Xirinacs ha dit...

Deixo de banda el meu costum de no respondre comentaris encara que els valori profundament, ja ho sabeu, i que us estimo de cor.
Però, Helena, ni vam poder parlar les dues que érem VIVES a la sala, ni les "autoritats" ens van anomenar per a res, cosa que també ha estranyat molt a les professores de Vic (elles no eren a l'estrada), que s'esperaven una altra cosa, una atenció, una calidesa.
En aquest sentit, el poema va ser premonitori, perquè se'ns va fer el silenci institucional. Jo l'havia escrit abans.
I és que Barcelona pesa molt.

Helena Bonals ha dit...

L'art sol anticipar-se a la vida, però en aquest cas és molt fort, Olga. Em sembla que les autoritats no hi entenen de poesia.

miquel ha dit...

Les set, aquests dies, és el moment de la fi del dia i del principi de la nit, una hora suspesa, com de ningú, potser per això els qui parlaven, que creuen sobretot en la pròpia eternitat, van oblidar els noms que els no institucionals, més silenciosos, recordem i diem, i també repetim els seus versos. I creiem el poeta quan diu: “Sap que la soca més s’enfila /com més endins pot arrelar”. Els teus versos, i tants altres, els anem arrelant.

(gràcies per la teua generositat :-)

Jordi Dorca ha dit...

Estic d'acord amb el que diu l'Helena. En els dos comentaris.