*
7-5-11
*
Aquesta capsa de llauna conté cartes de festeig de la meva mare adreçades al meu pare, des de Barcelona a Tarragona. La majoria són de l'any 1929 i alguna del 33. Van festejar sis anys. La meva germana me les va portar perquè les llegís. La lletra és molt bonica, i les paraules d'amor, impacients i també una mica ingènues.
Era el temps de la gran Exposició de Barcelona del 29, i s'exigia un segell especial que porta cada sobre. Sembla que el correu anava molt ràpid i les cartes les escrivien cada dia. Oh, la curta distància es fa tan llarga sense la persona estimada al costat...
La mare anava amb els seus cosins al Parc Güell, als magatzems El Siglo, al cinema, a la mateixa Exposició, a veure partits de rugby i de bàsquet. S'estava a casa de la seva àvia durant els dies que va requerir una petita intervenció feta per un oncle seu, metge.
Tothom l'estimava perquè era alegre, cantava, ajudava, explicava contes i era una companya excel·lent. No la volien deixar marxar cap a Tarragona, on vivien els seus pares, delegat de Tabacalera l'avi. Ella volia passejar per la Rambla amb el seu Oscar.
Les paraules d'amor entre ells van ser sempre vives. Un amor continuat fins a la mort d'ella als 56 anys. I molt enyorada després. Ara he entrat per primera vegada en aquella intimitat i m'ha semblat sentir el perfum esvaït que, deien, portaven les cartes; fulls de vores daurades, sobres amb folre estampat delicadament; alguna flor seca. Sento la seva veu, noto el seu somriure. L'entenc una mica més i jo mateixa m'enyoro de l'amor.
*
*
5 comentaris:
Veure les paraules escrites dels qui t'han precedit i has estimat sempre és un acte íntim i delicat. Gràcies per compartir-ne un bocí. Bon cap de setmana.
Jo també guardo una carta del meu pare a la meva mare, de quan feia poc que eren casats i ell va haver d'anar a treballar a un altre poble. En el meu cas el paper és senzill i ja una mica esgrogueït, donc a la postguerra no hi havia diners ni humor per filigranes. Suposo que les paraules eren el millor regal que es podien fer...
Petons,
M. Roser
Després d'aquestes cartes van venir els fills... ara que ets tu qui ho llegeixes,...és extrany, eh?.
En situacions així, sempre penso...si poguessin veure aquest moment, què pensarien? Jo crec que podrien estar contents i tranquils.
Quin privilegi, estimada Olga, poder llegir aquestes cartes. Per carta es diuen coses que de viva veu costa molt de dir.
Afortunada Olga, pal de paller d'una extensa família amb aspecte de ser força feliç; i més afortunada encara pels abantpassats i els records que t'hi lliguen.
Publica un comentari a l'entrada