PARAULES D'AMOR



27-5-11

*

"¿Adonde te escondiste, Amado? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido. / Salí tras ti clamando y eras ido..."

Aquesta és Rosita Ramírez, que escriu des de Florida, USA, l'any 1925 i envia tot el seu amor a Ralph. Aquest Ralph, si jutgem per la cara de Dolorosa de Rosita, ha fugit. Potser és a la guerra. Si fos amb una altra noia Rosita no li hauria enviat el seu amor, penso... però potser ella no ho sap. Som tan innocents, els enamorats, que a vegades ens morim en la més pura ignorància de les maquinacions dels altres.

Rosita havia estat a Alcubilla del Marqués seguint un curs sobre sant Joan de la Creu. Va fer tan seus els poemes del místic, que dins de la seva ànima els recitava dia i nit. Li va molt bé, al posat d'aquesta Rosita desolada, buscar l'Estimat per aquests mons de Déu. A la fotografia recita precisament les paraules que encapçalen aquest post.

He consultat Google, però em surten tantes Rosita Ramírez de tots els països sudamericans que no sé quina quedar-me ni quina pàtria atribuir-li. La postal era dins d'una de les caixes familiars que aquests dies remeno. Us demano que acompanyeu en esperit aquesta amant ferida. Ai, Senyor, com fa patir l'enamorar-se...

*

Composició d'OX

6 comentaris:

Joan Guasch ha dit...

L'enamorament és un dels instints més irracionals que existeixen. Donat que al 25 no em sona que hi hagués cap guerra en la qual s'hagués perdut el seu amant, aquesta noia potser faria bé de respirar fondo i posar els ulls en algú altre.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un dia vaig voler morir per un jove que no m'estimava. Sembla mentida tanta ceguesa, vist des d'ara. Però llavors...

GLÒRIA ha dit...

Amb la frase "L'important c'est d'aimer" vaig aprendre a valorar el sentiment per sí sol, correspost o no. És màgic i fèrtil sempre. Una follia que, com a tal, no vol ser reconeguda per qui la viu i s'hi recrea.
Amb afecte.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El pitjor patiment és el produït per la por a patir.

Clidice ha dit...

Això d'enamorar-se està molt bé, perquè euforitza, ara, si dura massa comença a ser un bon mal de cap. Bé, si més no pels que tenim un cert sentit del ridícul.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Si que fa molta cara de pena , la pobre Rosita, si sabés com consolar-la...però suposo que només seria possible recuperant el seu Ralph particular.
Petons,
M. Roser