TRISTESA DE LA TARDA



*

26-5-11

*

A vegades els residus omplen tant el petit espai de l'esperit que fan pòsit; dipòsit; la vida hi diposita la seva lletjor i no ens veiem amb força de treure-la. Ja vam gastar energia en desplaçar un barrot i mig, però ve que l'entorn cedeix i arrossega.

Dissabte passat em van atendre a urgències per una crisi d'ansietat, d'angoixa, a causa de contaminació acústica evitable. La bona infermera, el bon metge, comprensius, em van dir que no m'havia pas d'avergonyir del que jo explicava. Els agents de la llei, presents, que podien haver bonament, pacíficament, remeiat la cosa amb un petit gest de bona voluntat, no hi van voler fer res. "Si només us tenim a vosaltres perquè ens protegiu", els anava suplicant jo. No era important per a ells. I què, si es contravenien les Ordenances de Convivència Ciutadana. Vaig arribar a pensar que potser un "bobby" anglès hauria tingut més cura de mi; són més propers. ¿I els nostres governants? Se'n fumen, als seus Olimps. "Em vull morir", li anava dient al metge.

Sóc sòcia d'ACCCA, Associació Catalana contra la Contaminació Acústica. El soroll evitable envaeix la meva intimitat i em fa emmalaltir. Una pindoleta sota la llengua i aprendre a resistir, ja sense forces. I la finestreta es va omplint de llaunes brutes que regalimen la tristesa de la tarda.
*

Foto d'OX

10 comentaris:

El porquet ha dit...

A casa nostra, al nostre país, el soroll és un problema de primera magnitud.

Les motos trucades passen per davant dels guàrdies, fent un terrabastall eixordador, i ni se les miren (jo sí que me les miro i profereixo insults de tota mena).

Ànims! Espero que ja estiguis ben recuperada.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Tinc la sort, (encara que és motiu d'atacs pels meus "amics", de viure en una de les zones més tranquiles de Barcelona, ja no et dic del silenci de la casa sant Josep de Cambrils. A l'Àfrica, alguns dels meus companys rundinaven les nits de tam-tam (que era fins la matinada). A mi, aquel só monóton m'ajudava a dormir. Bé, al començament no. A les hores m'aixecava i seguin el soroll arribava fins on es feia la cerimònia. Desprès ja ho vaig integrar i em dormia com si fos el soroll de l'aigua d'un riu...Però t'entenc que hi han moments en que els sorolls poden ser una tortura. Una abraçada. Si encara estigués a Cambrils et diria que les nits que es presentèssin problemàtiques, et vinguessis allà. Hi han moltes habitacions i molt silenci...Una abraçada: Joan Josep

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Olga , veig que finalment has pogut posar el post...
Em sap molt de greu això que t'ha passat perquè a mi també em molesten molt els sorolls. Però mira jo he estat de sort, perquè estic en una zona que sovint venen a fer gresca els que no són del barri i sempre que he trucat als municipals ho han solucionat. Quan no et fan cas, la sensació d'impotència deu ser stressant...
Espero que et milloris i agafa't-ho amb calma.
Un petó silenciós,
M. Roser

Montse ha dit...

Jo tampoc no suporto el soroll evitable. Un exemple ben "tonto": anar al tren i tenir al costat algú que porta els walkmans tan i tan forts que sé perfectament quina música està sentint (normalment qui fa això porta una música insuportable, model txumba-txumba)

però quan demanes protecció i saps que sempre protegeixen el brètol, fa moltíssima ràbia. Per què els tenim, els agents, per protegir els delinqüents? (encara que en aquest cas parlem de delinqüents acústics)

Un tranquimazín a sota la llengua no hauria de ser la solució. La solució hauria de ser protegir el més dèbil, que, en aquest casm és la gent que no tenim cap culpa de la mala educació d'alguns.

en fi... desitjo que estiguis millor. Fa una miqueta de Bach, per compensar? som-hi!

GLÒRIA ha dit...

Quin greu, Olga! Desitjo que et posis bé. de fet l'escrit que ens has deixat -una poesia sobre les lletjors- t'ha sortit molt bé. Llàstima, per això, que l'hagis hagut d'escriure!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Tenim una bona part de la societat que està faltada de civisme i es comporta com si trobés la felicitat amb les molèsties que causa a altres persones.
Misèria!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El soroll dóna la mesura de la barroeria de la nostra societat. I els qui fan soroll, de la seva barroeria... La gent sensible hi patim, emmalaltim.

Helena Bonals ha dit...

No podries viure on visc jo: cada dos per tres passen les ambulàncies pel meu carrer, forma part de la seva ruta.

Penso que no és estrany que facis poesia, que sol ser envoltada de silenci metafòric, els espais en blanc del full.

Agnès Setrill ha dit...

Pensa que arriba l'estiu, potser et podràs escapar.

A mi m'engoixa molt aquesta societat, sovint he de fer un "treball" mental de acceptació, i de revisar la llista de coses bones que tinc i que visc, de petits privilègis que tinc per viure en l'actualitat a canvi.

Olga, no se si t'agrada el cinema, però deixa'm que et recomani la nova pel·lícula del "Body Allen" (en català, a les gavarres, per exemple.)

Jordi Dorca ha dit...

Em sap greu, Olga.
Tornem-hi, però, amb més empenta, si cal.