NO SOM RES



1-6-11

*

Una noteta al diari ens feia saber que havia mort Leonora Carrington (buscar a Google qui no sàpiga qui era). Una vida llarga i fecunda. Al cel surrealista sigui la bona dona.

Que Leonora em perdoni si la faig servir de model per explicar les mateixes notes repetides fins a la sacietat pels diversos comentaristes que publiquen vides de dones. En un moment del petit article expliquen que "va ser companya amant del pintor Max Ernst i amiga d'André Breton, Salvador Dalí, Joan Miró i Marcel Duchamp". Quin univers més brillant, el dels surrealistes.

Em pregunto si alguna dona seria res si no fos que és amiga-amant-coneguda-companya-etc. d'algun nom que "soni" (millor si és mascle, com al cas que ens ocupa) en el món de l'art, o de l'aristocràcia, o de la "pela".

Noies artistes, poetetes, pintoretes, fotògrafes: si aspireu a ser algú; si voleu inscriure el vostre nom a l'eternitat dels Olimps, afanyeu-vos a buscar, lligar, follar, viure a l'ombra, netejar els calçotets, cuinar o gratar el melic d'algun deuet dels que corren pels harems de Barcelona. Si això no passa, per molt que treballeu el vostre art no valdrà mai res.

*

Composició d'OX

7 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Olga,
Vaig pensar el mateix que dius tu quan vaig enterar-me de la mort de Leonora Carrington. Bé, tu t'expresses molt més bé que el meu pensament que va ser ràpid i em va recordar un llibre escrit per ella -no en recordo el títol- on explicava disbarats que debien ser certs. També vaig recordar la gran empresa Imperial Chemical International o ICI Paints que pertanyia al seu pare i ara -encara funciona- no sé de qui és propietat. En el llibre esmentat quan Leonora Carrington es quedava sense diner, deia: "Escriuré a Papà ICI".
Que tinguis una bona nit!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Es veritat Olga, sembla que no cal fer grans coses per ser reconegut. Només arrambar-se a algun famós(entre cometes), perquè tothom et faci la barretada. La Marie Curi,
L'Elisabet Eidenbenz, la mare Teresa...només van fer coses importants!!!
Una abraçada,
M. Roser

Josep Gironès Descarrega ha dit...

És possible que socialment quedi bé ser la senyora o l'amiga de..., tanmateix, és clar que els homes només podem adquirir una gran dimensió personal al costat d'una dona que s'ho valgui.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Pot passar, i passa, qué si fas alguna cosa de vàlua et sigui dit: Tu rai... Fa ràbia. Perquè a mi, mai, mai, mai no m'ha ajudat per a res. Home, vull dir.

El porquet ha dit...

És trist que, a dia d'avui, encara hi hagi molts llocs, molts sectors, moltes professions que s'hagin de valdre de l'empenta masculina per a que la destresa femenina es faci un lloc i un nom.

Ho confesso, no tinc el teu bagatge cultural i he hagut de tirar de google!

Manel Aljama ha dit...

Tot va començar amb una tal Maria de Magdala (sembla ser que financera i deixebla d'un tal Jesús) i que un pope probablement impotent i borratxo transformà en meuca. Així, la història ha estat escrita per homes i per a homes. Si mirem les "llistes oficials" de dones imporants en surten:
Joana of Arc, Virginia Wolf, Marie Curie, Mata Hari, Mata Hari,, és a dir, cremades, suicides, bruixes, espies...
Manel

Manel Aljama ha dit...

Afegit:
I per escriure també les dones ho han hagut de fer en nom d'home, com Isak Dinsesn (Karen Blixen), la de "yo tenia una grranja en afrrika al pie de las colinas..." (veu doblada), és a dir la de "Memòries d'Africa"

Manel