BOTOXULA



24-5-11

*

Aquesta pobra noia es diu Sebastiana i es mira al mirall amb ulls tristos. ¿No li noteu aquell posat que s'acosta al plor? Fins i tot s'aguanta el cap amb la mà dreta, com si li pesés prendre una decisió o com si algun pensament adolorit li rondés el cervell.

Jo he pogut saber què li passa. Fins al seu apartat racó de món, prou bell amb l'herba tendra i els núvols flonjos, han aribat les declaracions d'uns carallots, parella de metges que es dediquen a fer negoci amb l'aplicació de bótox, la toxina miraculosa que ens torna l'amor perdut.

¿Com perdem l'amor? El perdem per les arrugues que ens apareixen al cos amb els anys. Vull dir les arrugues de cara i escot, no aquelles amagades que ja sabeu.

La dona de la parella distribuïdora de bótox, que va xeringant tot el que pot, després de recomenar els mil i un liftings acaba amb les declaracions aquestes, que haurien de ser de jutjat de guàrdia:

"Qui no té cura del seu aspecte no s'hauria d'estranyar que el tractin pitjor."

Ostixec, m'he quedat de tel de ceba. Perquè aquesta sentència, la parelleta famosa de cara de moniato inflat la va dient, practicant i cobrant per tot el món.

Per això Sebastiana, la dels ulls entelats com la princeseta de Rubén Darío, es dol que no podrà ser estimada o ben tractada quan li comencen a sortir arrugues. No gosa riure. Es consumeix. No té diners per al bótox. ¿S'haurà de prostituir? ¿Haurà de robar? ¡Ai, mare!

*

Muntatge d'una pintura de René Portocarrero.

9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

"Qui només té cura del seu aspecte no s'hauria d'estranyar que el tractin pitjor" és la meva perífrasi.

helena arumi ha dit...

Pobra noia, segurament voldria aturar el temps. I qui ha aconseguit que deixi de pensar per sí mateixa? que deixi de fer-se preguntes? Encara que és difícil no deixar-se arrossegar per la inèrcia de la majoria. Tota la ment ha emmalaltit i ha esdevingut global com la societat. Si penses diferent del que és estàndard et titllen de frikie.
Quin món més absurd, almenys de cara a la galeria. No sé què deu pensar la gent quan és sola.

Galionar ha dit...

La Sebastiana hauria de fer com jo als matins: em llevo, em miro al mirall i em trobo guapíssima, amb bona cara, sense arrugues, i em dic que semblo molt més jove del que sóc i que encara algú s'enamorarà bojament de mi. Aquesta percepció em dura uns minuts i sóc feliç. És clar, després em poso les ulleres amb els vidres graduats per la miopia, l'eestigmatisme i la vista cansada, i tota la màgia dels instants precedents d'esfuma en un no-res. En lloc de dir-li al mirall: què lletja et tornes, ostres!, prefereixo fer una bona riallada i oblidar-me totalment del meu aspecte.
I que Déu ens salvi dels amors basats només en el nostre aspecte...!
Una abraçada, Olga.

Montse ha dit...

N'hi ha que s'haurien de posar botox al cervell!

hehehe, el que diu la Galiomar és veritat: a mi també em passa... fins que em poso les ulleres, no tinc arrugues (o sigui que la contingència posar-se-les-ulleres=veure's-les-arrugues) em fa pensar que els miops som més feliços sense ulleres!

I potser.. escolta, potser el dia que ens comencin a tractar malament li podríem treure les ulleres a l'agressor!!! (podria ser una solució)

O divorciar-se directament...

vaig a posar-me la cremeta de les arrugues de la nit, no fóra que siguessi que fóssiga!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Mirada científica: els grans de raïm, un cop perduda l'aigua, es tornen panses. Mirada poètica: umm, que bones, les panses!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

En benefici de la bona salut emocional de les persones que ens envolten i de la pròpia, cal saber envellir amb dignitat.

Clidice ha dit...

No em preocupa si m'estimen, em preocupa que jo no sàpiga, o no pugui, estimar. Amb els anys les arrugues que fan patir són les que tu esmentes: les de l'ànima. :)

El porquet ha dit...

Sincerament, i no és un tòpic, quan s'estima amb tendresa les arrugues que van apareixent al llarg dels anys no suposen cap problema.

Tots, absolutament tots hi passarem, així que val més no escarrar-s'hi gaire.

Les de dins, les més amagades sí que poden ferir de veritat.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

L'amor no hauria de dependre del especte exterior, tot i que ja sabem que és el primer que crida l'atenció...Ens hauriem de fixar més en l'interior de les persones i ens sorprendria que el paisatge que hi veiem, moltes vegades és millor que el de fora. A més com era allò que deien "l'arruga es bella", dons apa a fer el boicot al bòtox...
Petons,
M. Roser