*
10-5-11
*
Una ànima desdoblada: l'ombra que es projecta en l'altra.
Dues ànimes en una: l'amor que unifica.
"Quan es perd un amic es perd la meitat de l'ànima", assegura Agustí d'Hipona.
¿Què és el que unifica i què és el que distancia?
"Escolta la resposta dins del vent", aconsella Bob Dylan, perquè ningú ho sap ni en pot donar raó, i per això hi ha moltes ànimes vivint a mitges, o només amb mitja vida.
"Qui ho pugui entendre, que ho entengui", aconsella Jesús de Natzaret, que no era tampoc un exemple de claredat.
*
Collage d'OX
5 comentaris:
No sé Olga, jo crec que si perds un amic, perds un dels puntals que et sostenen si tens algun problema, però penso que l'ànima només és teva i prou(si perdessis molta amics,adéu ànima).
Són moltes les respostes que hauriem de buscar dins del vent, perquè hi ha un fotimé de preguntes que es queden sense...
Una abraçada,
M. Roser
La immortalitat depèn només dels qui resten que s'apoderen de l'ànima i el record dels qui moren. Em fan molta por les dependències.
M'has fet recordar "El vizconde demediado", de Calvino.
No és el mateix tenir l'ànima desdoblada que partida. Pot semblar-ho, però no és el mateix.
Les persones que ens estimem ens aporten uns valors intangibles que només evidenciem en la seva totalitat quan ens falten.
Els altres i nosaltres no estem separats encara que ens ho sembli.
Seguint l'exemple de Jesús, que parlava amb paràboles, podríem dir que "déu" es va voler "altre" per a conèixer-se des de molts punts de vista possible i nosaltres som tots els punts de vista possibles de "déu".
Potser el que dic tampoc no s'entén, però jo ho visc així.
Publica un comentari a l'entrada