*
Mont-ral, 27/28 – 7 – 10
*
A la darrera casa del poble, cantonada amb el vent, la mestressa retira una tovallola estesa i el vidre de la finestra, quan tanca, brilla un moment al sol de tarda. Bandera i estrella, insígnia humil sobre les ciutats i pobles que s’adormen al fons, a la plana, fins al mar. A la cuina, amb la paret excavada a la mateixa roca, prepararà el sopar i rentarà algun plat a la pica de pedra. La pedra protectora, paret ancestral, rupestre, acollidora dels mobles de fusta amb vetes polides pel pas de les mans. Pujarà la breu escala i s’adormirà al cantó del vent, escoltant des del llit abrigat les ràfegues als arbres i als porticons, protegida de la boira que puja des de la muntanya del davant i travessa els boscos per covar els somnis en la quietud grisa. La petita i humil casa de pedra domina el món visible.
*
Foto V. Roca
*
*
A la darrera casa del poble, cantonada amb el vent, la mestressa retira una tovallola estesa i el vidre de la finestra, quan tanca, brilla un moment al sol de tarda. Bandera i estrella, insígnia humil sobre les ciutats i pobles que s’adormen al fons, a la plana, fins al mar. A la cuina, amb la paret excavada a la mateixa roca, prepararà el sopar i rentarà algun plat a la pica de pedra. La pedra protectora, paret ancestral, rupestre, acollidora dels mobles de fusta amb vetes polides pel pas de les mans. Pujarà la breu escala i s’adormirà al cantó del vent, escoltant des del llit abrigat les ràfegues als arbres i als porticons, protegida de la boira que puja des de la muntanya del davant i travessa els boscos per covar els somnis en la quietud grisa. La petita i humil casa de pedra domina el món visible.
*
Foto V. Roca
*
4 comentaris:
Si ho pensem bé, per viure bé necessitem ben poques coses, malgrat que la societat de consum ha acabat per imposar-nos-en moltes més.
Estic d'acord amb el Josep. Totes les andròmines que ens inventat i que ens acompanyen serveixen a la llarga de ben poc. Em sembla que var ser Josep Pla (sic) que diguè després d'una visita als aparadors de les botigues del Passeig de Gràcia: "quantes coses inútils que no necessito".
Existir en contacte amb la pedra és una de les poques enveges que encara conservo. Afortunada mestressa!
la màgia de les pedres que brollen de la terra per ésser llars arrecerades i que, després de segles d'esforços, de vides viscudes, de riures i plors, sovint esdevenen munts de runes xopes d'històries abocades a l'oblit.
Publica un comentari a l'entrada