SÍNDRIA I LLUNA


*
18/19 – 7- 10
*
Ara la lluna ja té la forma d’aquest tall de síndria. La lluna enveja la síndria pel color i pel líquid, perquè ella és blanca i espectral, i fa tristesa, però la síndria reparteix alegria.

Miró pintava llunes, llunetes i estrelles de colors, tot l’univers ple. Hi ha llibres que expliquen Miró.

A les persones tant ens fa que la lluna sigui blanca i fantasmal, que la síndria sigui vermella i que els llibres ens expliquin Miró. Sempre ens continuarem matant amb ganes, amb molt més gran interès pel vermell i negre de sang i cremat que pel blanc lunar i els llibres mironians.
*
Collage d’OX.

5 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sempre hi ha algun enamorat de la síndria i de la lluna que veu més enllà de la síndria i de la lluna... Aquests són artistes, pintin o no, escriguin o no. Vinyoli parlava dels que viuen poèticament.

Alyebard ha dit...

Llàstima que aquests són els primers que maten.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La síndria és fruita d’estiu, saborosa, refrescant i hidratant. Menjar-ne una tallada mirant la lluna fa festa i ajuda a l’assossec, perquè qualsevol cosa s’hi val per intentar oblidar per uns moments les maleses de la humanitat.

Clidice ha dit...

mmmmm la síndria fresca en una càlida nit de lluna! fas les paus amb l'estiu :)

rosa pagmo ha dit...

Una vegada vaig anar a mirar la lluna amb un telescopi molt gran i vaig tenir una gran decepció. Vaig veura la lluna de tant a prop, tant blanca, però de un blanc opac (com sense vida),amb els seus cràters que semblava la pedra tosca. En a mi m'agrada veura-la al natural plena de llum i estaria bé menjar una tall o més de sindria.