"SOLAMENTE UNA VEZ..."


*
Carta a Teresa, al vespre.

Una cara, una música. Miràvem “Últimas tardes con Teresa”. La meva joventut va ser tan diferent de la societat que descriu la pel·lícula com la nit i el dia. Però una cara i alguna cançó em van obrir els records. ¿Per què la música ha de tenir tant de poder evocador? Aquest entre altres poders que ara no vénen al cas.

Encara que les cançons no corresponien al temps de la meva vida que es posava alerta, les paraules ja les coneixia i m’expressaven bé. Servien, i sempre m’han servit, per remoure la memòria i estirar els sentiments a què les he associat. El sentiment es presentava primer vaporós i, si li permetia que es quedés, acabava per desplaçar el moment de la imatge i de la música (en aquest cas la pel·lícula); prenia el seu propi significat: s’hi sobreposava i em portava al temps arxivat, el que va ser real per a mi; diria que es desdoblava i es tornava poderós i dominant.

Això em passa perquè el moment evocat ja forma part del meu cos en el racó del cervell destinat a aquests arxius. Els arxius de la memòria no s’esgrogueeixen com el paper; no perden color com les fotografies o els vídeos; no es desgasten per l’ús; no s’extravien a causa dels trastorns de la vida, com l’objecte oblidat en una mudança. Almenys no encara per a mi. Ja ho veus, Teresa, la cançó remota d’una llunyana pel·lícula va exercir un poder impensat sobre la meva memòria.
*
*
*
Collage d'OX.

4 comentaris:

Arare ha dit...

Diuen que sempre evoquem el passat com a millor del que va ser, però jo en dubto, d'aquesta afirmació.

tots tenim la nostra banda sonora - per sort- que actua com a magdalena proustiana.

Bon diumenge!! (i vigila quan facis vudú als personatges dubtosos de la nostra política, jejejeje)

Olga Xirinacs ha dit...

M'ha agradat això de la pròpia banda sonora, Arare. Fins ara només havia fet servir la magdalena sucada al te.

Calpurni ha dit...

Per a mi inclús tenen un gran poder evocador cançons que no em van agradar i segueixen sense agradar-me. Ja és el súmmum de l'enyorança!

l'agutzil de Rocaura ha dit...

Quan vaig al cine me'n recordo de la música del NODO i d'alguna forma tinc la impressió que tornarà a sonar. Els meus són records en blanc i negre.