¿QUINA MÀSCARA EM POSARÉ?


*

Un dia de tres dosos. Dos i dos quatre i dos sis, sis dies per la Quaresma.

Quan fins i tot els violins es disfressen, ¿què no hem de fer nosaltres? Em posaré alguna de les meves màscares segons l’hora del dia: n’hi ha de plomes, n’hi ha de lluna veneciana i un antifaç de seda blanca brodat amb perles, per a qualsevol estat d’ànim.

És Carnaval. Tocaré al piano part del Carnaval de Schumann: l’apassionat “Chopin”, el “Vals Noble”... Hi va haver un temps que el pausat “Eusebius” va donar nom a un assaig de novel·la per Internet, que vaig suspendre per causes alienes a la meva voluntat. “Eusebius”, un dels pseudònims de Schumann quan volia fer suaus les seves crítiques musicals, és una peça tranquil·la, conciliadora, a l’inrevés de “Florestan”, el crític agut com un estilet. Ara bé, la “Marxa dels Aliats de David contra els Filisteus”, tan enardida i bel·licosa, és en realitat la proclamació i rebel·lia dels músics joves contra els “pares”, els acadèmics, els vells professors, com sempre ha estat i serà en totes les professions i famílies del món. Vet aquí el Carnaval com a reflex de la societat. Temps de transgressions però això sí, pautades i quan correspon. La rebel·lió seguirà la ruta marcada i es pensarà que és lliure.
*
*
*
Collage d'OX.

8 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L’actual carnaval no és transgressor, sinó una successió de persones formalment disfressades i ordenades que desfilen en les rues organitzades per les autoritats. Cal reconèixer que algunes disfresses tenen mèrit artístic, igual com el collage d’avui, que és una obra d’art.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les màscares, sobretot les d'estil venecià, són precioses. El seu disseny, i les ganes de posar-se-les, deu correspondre a un desig de bellesa que volem que es vegi també a l'exterior...
Bon Carnaval!

l'agutzil de Rocaura ha dit...

Senyora Olga,
mon iaio deia que és pels dies de carnaval quan ens vestim del que realment som, i és al llarg de l’any que ens disfressem segons més ens convé.

Montse ha dit...

Estic amb l'agutzil de Rocaura. És quan ens alliberem, que som nosaltres mateixos.
lamentablement, des que la política hi va ficar el nas, el Carnaval ja no és el Carnaval. Tot és tan políticament correcte que acaba sent un avorriment. Això si. un avorriment establert i controlat.

Qun collage més bonic!

Xavier Aliaga ha dit...

Totes aquestes rebel·lions espontànies acaben igual: mireu el que va passar amb moviments contraculturals com el punk o el grunge, assimilats pel sistema i esdevinguts una moda.

I és veritat el que diu l'agutzil: portem la màscara (o les màscares) tot l'any. Cadascú les seues.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Com molt bé dius, es tracta de transgressions pautades, una adaptació del que abans eren veritables disbauxes que solien acabar en orgies. D'aquí l'ús de màscares.
Seria meravellós escoltar-te tocar el piano, sóc negada per la música però m'emociona molt escoltar-la.

Jesús M. Tibau ha dit...

tot i que sigui un clàssic, sempre n portem de màscares, i els escriptors més que ningú

Joana ha dit...

Un post magnífic Olg, m'ha encantat llegir-lo-