ENYORANÇA


*
A vegades ja ho porta la tarda, i algun matí també, però aquella última claror que ens crida des de l’horitzó marítim, o des del fons del carrer, o darrere la muntanya morada, és més pròpia de les hores quan minven. La tarda es desmaia i el dia perd força amb nosaltres. Les últimes llums, de biaix, fan brillar perillosament tot allò preciós que podia ser i ja no serà, escombrat per una empleada diligent junt amb els papers, les burilles i les fulles mullades de pluja. Alguna cosa es perd també en la mirada que s’allarga fins no sabem on: un desig inexpressat d’infinit, l’olor d’un fum de llenya antiga, les paraules que es van fondre i el cos que es fon amb elles. No hi fa res que hi hagi els llibres, la brusa de seda rosa i el cofre de les cartes. Només un llit còmode i adormir-se, adormir-s’hi per sempre.
*
*
*
Collage d'OX.

7 comentaris:

poesiaula ha dit...

Per sempre no, sisplau! Només una estona...

Isabel

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Enyorem el temps passat, però hem de viure el present.
La vida passa i ens dol, però no podem perdre la capacitat per gaudir de tot allò que vivim.

Arare ha dit...

Una migdiadeta i a córrer!!!

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Jo tinc enyorança fins i tot d'allò que no he viscut. I les llums que descrius a mi també em fan pensar-hi.

Helena Arumi ha dit...

Uauusss, quina ma de sensacions he experimentat! deu ser la màgia dels mots quan aquests són ben escrits.

PD: gràcies pel consell, he canviat el verb, perquè fos més entenedor!

Una abraçadassa!!!

Francesc Mompó ha dit...

"alguna cosa es perd quan la mirada s'allarga..." (deliciós) i que es capaç de recuperar-se quan l'esguard es capbussa en aquell fum de llenya antiga.
Salut i Terra

jaka ha dit...

Un escrit preciós Olga, fa sentir la bellesa de l'enyorança... hi ha una frase de Josep Carner que diu: El nostre enyor ens ve de quan no érem.

Una abraçada,