"DE CAP O DE CUA..."



*
“El febrer, de cap o de cua l’ha de fer”, diu la saviesa popular. Es refereix al temps i jo a la política. No sé quina serà la cua, però el cap resulta d’allò més enverinat, desbaratat i miseriós pel país. Els uns, amb una supèrbia desmesurada; els altres, amb una desbandada com cagalló en sèquia; els de més cap aquí, el caos fangós total en tempestes internes; els de més enllà, debatent-se en l’ambigüitat de les aigües oportunes. Tots plegats, girats i rebatuts en remolins d’imprecises declaracions i contradeclaracions. El votant, si en queda algun, ofegat en un mar de dubtes. Això si és incaut i s’avé a quedar-se amb l’aigua al coll.

Ara com ara, no hi ha polítics capaços d’engrescar un poble que els voti. Amb aquesta incapacitat total, el millor és que es tanqui cadascú a casa seva a escriure poesia, la més trepitjada, invisible, pobra i menysvalorada de les arts per part d’un país que volia ser, dècades enrere, culte, lliure, ric i net. Com argumentava jo fa pocs dies, totes les nostres esperances socials (també les literàries) s’han fet miques als despatxos dels polítics.
*
*
*
Imatge 1- Portada de "Stoc de coc", una aventura de Tintin.
Imatge 2- Il·lustració de Gustau Doré per a la "Balada del vell mariner", de Coleridge.

6 comentaris:

l'agutzil de Rocaura ha dit...

Fa uns quants anys que a Catalunya es vol fer una llei electoral nova, però costa d'acordar. La meva proposta es decanta per la proporcionalitat entre els votants i els escons. Amb els darrers resultats, ara tindríem el Parlament mig buit.
Ens estalviaríem sous, que no enrabiades.

Olga Xirinacs ha dit...

Senyor agutzil, els aires del seu poble deuen ser sanitosos. Té més raó que un sant, en el supòsit que els sants tinguin raó, que ara ja dubto de tot.

Teresa ha dit...

La decadència és evident en tots els camps a casa nostra. La imatge del país, espiritual i fins i tot corporal, és bíblica: una torre de Babel, confusió, caos.
Als qui mantenen -mantenim?- la torxa encesa els sustenta més que la fe, l'esperança, ja que la vida, com l'aigua, sempre troba el seu camí.

Clidice ha dit...

doncs pujarà la nòmina de poetes i poetesses d'una forma espectacular. Ho has exposat d'una forma clarivident i incontestable. No sé si felicitar-te o doldre-me'n, o ambdues coses :)

Arare ha dit...

Si per cada vot en blanc hi hagués un escó buit, potser un altre gall ens canataria...

Fixeu-vos, però, que ja en tenim uns quants d'engreixats... si ara canvia la truita potser n'haurem d'engreixar uns altres?

tot plegat fa molta pudor!

i molta pena.

però la poesia no morirà mai!

Arare ha dit...

fe d'errades= el que faria el gall és cantar, no pas canatar!!!