SANT VIGOR I EL COMTE ARNULF


*
Aquest passar del temps que ens ve marcat per dia i nit, fulls de calendari i un sens fi de notícies de difícil digestió, pren avui una dimensió ampla i lluminosa (malgrat el desig de pluja) amb la festa de Tots Sants, gràcies a la qual ens suposem la santedat individual i col·lectiva. Felicitats, santets meus. Jo també sóc santina, per les meves arrels maternes, celtes.

Però el santoral diu, a més, que avui se celebra sant Vigor, un sant normand i llegendari malgrat ser real, perquè la seva vida està relacionada amb ídols de pedra i amb la mort del comte Arnulf per una mala caiguda del cavall. El tema per a la novel·leta històrica de torn està servit, a veure si els aprenents que apareixen a grapats s’hi apliquen.

Com que la polèmica als diferents posts d’ahir – i espero que d’avui també- sobre els “malvats” costums nord-americans (he, he) d’aquests dies no ens farà descavalcar del panellet, he de suposar que sant Vigor es proveïa d’aquest menjar suculent i calòric, apte per ser conservat i per aplacar les animetes que solen circular entre la bona gent. Si no menjava panellets no sé com hauria pogut destruir a martellades l’ídol de pedra de dalt de la muntanya (hi, hi) ...
*
*
*
Sant Vigor i el comte Arnulf abans de renyir. Com que la imatge és del s. VI no es veu gaire clara.

4 comentaris:

Teresa ha dit...

Enfortir-se, vigoritzar-se és el que necessita l'ànima neulida del nostre poble estimat, tan fet de les diverses capes culturals que ens han donat forma.
Els nostres morts ens ho recorden, com dius, Olga, ens ho recorden les nostres arrels... Les que siguin. Si són mig romanes mig celtes, bé; si són jueves i mig no sé què, bé, si són moresques bé... I així podríem anar fent combinacions. Quanta bellesa!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Enguany, l'empresa Barenys-Canalda ha tret al mercat uns suculents panellets banyats de xocolata. Deliciosos! Ja poden venir totes les carabasses ianquis, que els panellets no desapareixeran.
Ahir, unes nenes es passejaven pel Catllar amb unes rialleres carbasses, a l’interior de les quals cremava una espelma. Automàticament me’n vaig recordar del meu bon amic, l’agutzil de Rocaura, quan de jove em deia que el meu cap era com una carbassa buida.

Clidice ha dit...

Molt bona la il·lustració :) no comparteixo l'alegria panelletaire o panelletívola atès que no m'agrada el dolç, però bé, contemplaré amb beatitud infinita com els parents de la meva parella fan anar les pastilles pel sucre i el colesterol a dojo :)

fandestéphane ha dit...

Antigament era un costum encendre fogueres la nit d'avui. Eren fetes amb palla i no s'hi admetia la fusta ni objectes vells. Es creia que el fum de la foguera purificava l'espai per afavorir el trànsit de les ánimes cap al cel.
Aquest fum també purificaba els camps, i depenent del fum que feia, establien relació amb la collita de l'any vinent.

Festes i costums, día a día. (Avui)

Petons i vi dolç