OH, HAMLET...

*

Ahir vaig anar a veure el pis vell que buidaven corre-cuita perquè s’acabava el termini. Tota la vida de passar-hi per davant, aquella família al balcó... El pis gran, alt de sostre, abans ple de mobles antics de valor que ja havien retirat. Munts de caixes amb els lots que havien emparaulat els antiquaris. Cadires i calaixeres apilades; armaris mig oberts amb fòtils polsosos; papers i llibres per terra; roba brodada ara feta parracs; preciosa galeria a la Rambla; figures modernistes cobertes de brutícia; nois que baixaven ràpids per les escales amb llums de llàgrimes de cristall, marcs daurats, va, correu, correu, que es fa tard. Migdia.

Al pis s’hi havia comès un assassinat i el sospitós no va poder ser detingut per falta de proves, no fa pas tants anys. Després, el silenci, l’abandó. Ahir al matí justament, un antiquari em va indicar que anés a veure el pis si encara hi era a temps: “Hi ha un gabinet ple de calaveres, prestatges de calaveres afilerades, petites, totes de guix, i l’efecte és macabre.” Al pis, un familiar amable em va regalar una de les calaveres. Gràcies. Li he passat un toc de betum i ara fa el seu efecte. La tinc als peus d’un sant Josep i el Nen antics, heretats dels sogres.

Les calaveres de la fotografia adjunta són reals i numerades, no pas de guix: són antics romans, avantpassats nostres de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona. Delicades, ben vigilades. Han sobreviscut vora dos mil anys per fer bona la meva afirmació: l’os sempre aspira a la immortalitat. Cal que respectem i escoltem els nostres esquelets, éssers molt més intel·ligents que nosaltres. Potser l’antic amo de les petites calaveres hi dialogava... Oh, Hamlet de la Rambla.
*
*
Presentació de "Los viajes de Horacio Andersen" (Arola).

5 comentaris:

Clidice ha dit...

caram! un pis així seria tota una temptació! :)

M VICTORIA GIRONES PUÑET ha dit...

L'esquelet de l'Horacio si que vivia bé!

És bonic pensar que podria ser que després de morts els nostres ossos continuaran tenint vida pròpia !

Teresa ha dit...

Sembla que tot el que imaginem existeix o pot existir... Déus i diables depenen de la nostra imaginació. També la vida pòstuma dels esquelets, posem per cas.
Hamlet dialogava amb la calavera com els creients dialoguen amb les divinitats.
Tot és possible, la Vida és magnànima.

fandestéphane ha dit...

Et tinc enveja, Olga. M'agradaría ser jo el qui estigués assegut en aquesta taula. Un altre día t'explicaré les afeccions tan estranyes que tinc.
Però et pots anar imaginant com son...

Petons

Arare ha dit...

aixxxxxx, i pots viure al costat d'una calavera? jo, que vaig haver de guardar una marededeu de Fàtima (o potser era de Lourdes) que feia llum a la nit i em feia por!!!! fins que no la vaig entaforar al calaix de la tauleta de nit de la meva iaia no vaig tornar a dormir!!!