MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - 2


*

Poques vegades l’escriptora fa la marató matinal que explicava ahir.
Habitualment es lleva i, des de fa un any, va al seu estudi a escriure el post del dia. Després passa a la cambra de bany. Com deia aquella cançó antiga del “¡Bomba va!”: “se’n renta i se’n pentina, xivirí, xivirí bom bom...”. Després a esmorzar tot llegint el diari, primeres obligacions i plaers del dia: llet d’avena, iogurt, pa d’espelta o de lli i una poma. notícies i menjar entren alhora. Normalment les notícies són decebedores: algunes fan mal i altres alimenten, fan enrabiar o somriure.

Al foc ja va bullint alguna olla, o un rostit a la cassola, o la màquina renta. Feines simultànies, prèvies a l’escriptura. Entra Juliana amb les seves exclamacions meteorològiques: “Qué calor, Madre de Dios...”; o “Qué viento...”. O el que faci. Ajuda l’escriptora a la casa.

Cap a l’estudi, on l’escriptora llegeix i respon correus. Truca algun amic. Expliquen que Salvador Espriu, de caràcter restret, es preparava el dia així: “A veure qui serà el primer que em farà la llesca.” Expressió que vol dir punyeta. L’escriptora pensa el contrari, perquè sol trucar gent agradable. Un cop enllestida la conversa, a vegades llarga, privilegi d’alguns dies, repassa la feina a fer. Li han demanat un pròleg. Ha d’enllestir la conferència per la setmana entrant, i fa dies que la prepara, però cal que sigui ben polida. Escriurà alguna cosa per a la presentació de “L’agonia de Severià Vargas”, que es farà dijous. Poquet, que ja hi ha presentador i no cal amoïnar els amics.

Arriba l’hora del primer cafè. Del termos raja aquest líquid claret i agradable, tipus americà, que fa Vicenç per anar passant el dia. Ara un glop, ara un altre, entre paraules i consultes al diccionari. Truca el poeta i llavors la conversa es torna llarga, es reprèn, com si els dies no passessin: la conversa que lliga el temps. Ara aquest aspecte de la poesia, ara aquell altre, notícia poetes que potser no coneixien, discuteixen títols, expressions. Alda Merini, que escrivia des del manicomi. Francis Ponge des del seu bosc de pins. I ja és l’hora del segon cafè.
*
*
*
Dansa. Collage d'O.X.

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Em permetreu que em posi al davant, com el ruc, pèrò ahir vaig tenir la tarda atabalada i no em va permetre respondre tantíssima gent de bona voluntat que es deixen la pell treballant... Però ja ho sabíem, ¿oi? La dona té la facultat de treballar en xarxa, o sigui, atendre deu mil coses alhora i fer-les bé. Ha donat joc, això del "cundir", i al llit... els castellans dirien que "tiene retranca".

Eumolp ha dit...

Una pel·lícula mig oblidada amb l'afegitó de mala memòria crònica: "La vida és un llarg riu tranquil". O gairebé.
Hi ha com un pòsit de quietud en el post. Potser m'ho sembla. Però per sota de les paraules hi ha sempre una mica de música, jo hi posaria Satie, sense ànim de molestar ningú.
Si a Castella "cundeixen", per aquí allarguem: la feina i també les truites. (Aquestes últimes amb farina o en el pitjor dels casos amb aigua, que les hem ballades molt magres.
O això em deien totes les meves àvies coralment.

Teresa ha dit...

Treballem en xarxa, ja ho crec. Per això internet ens va tan bé: la Xarxa i nosaltres són com amigues que es troben i continuen la tasca de Penèlope, que menava la casa i el regne a més de teixir.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Els dies, les hores... el temps que passa pot ser ben bonic; només cal trobar-li i extreure-li la substància.

Arare ha dit...

Segur que un dels millors moments de l'escriptora és el del cafè!

Manel Aljama ha dit...

Algú diria que el matí que descrius es avorrit. Per a mi gens ni mica. Cada conversa, cada glop de café pot ser diferent.
Un cop més gràcies per fer aquests “posts”