EXERCICIS MENTALS


*
Ampliant el tema d’ahir, proposo altres exercicis per mantenir el cervell ocupat en ocasions de quietud forçosa a causa d’actes socials. Per exemple, comptar les flors, triangles, estrelles, etc. del rosó de la Catedral, des de dins i il·luminat. Comptar els detalls d’ornaments de fusta d’una sala noble decorada. O els forats en una paret de pedra romana, si l’acte és en recinte arqueològic. Porto comptats i recomptats els claus grans de les bigues amples del teatre Metropol: són 240. Ara bé, potser el cas que ha rendit més, i no pas perquè m’avorria sinó tot el contrari, perquè m’estimulava i no em puc estar sense fer res, va ser l’audició de l’Oratori de Nadal, de J. S. Bach, en solemne sessió a la catedral. Vaig escriure al quadern sense parar, febrosament. Fora plovia, era de nit i la bella música em feia moure la mà. El resultat va ser un “Oratori d’Hivern”, del quan us passo un fragment:
***

2. LA MEVA OMBRA

La meva ombra, /
per efecte dels focus, es retalla /
sobre columnes sòlides, altes, gastades a la base /
pel frec de molts de segles: mans i roba. /
Toco la pedra i no és freda; /
l’hivern no arriba mai del tot, aquí, /
casa meva de sempre. /
Aquí em van batejar, en una banyera romana /
amb lleonets als peus, solemne; /
no sé per què, no en parlo, /
i resulta curiós i potser estrany, això, /
perquè m’ha imprès caràcter, i m’ho noto./

No era hivern, era maig, i es preparava guerra: /
va esclatar al juliol, jo encara tendra /
portava l’aigua al front, /
l’aigua del bany romà d’algun magnat. /
**
Ben aviat la guerra va fer de nou la sang a les escales, /
els hiverns van ser durs, molt més que el marbre. /
Però aquí dins, verges i àngels /
no mudaven el gest, indiferents, amb la mirada fixa. /
**
Potser de sempre era glaçada, /
i som nosaltres, ara, /
que provem inútilment d’acolorir /
els ulls brillants de Magdalena, /
del bell Joan Evangelista /
o la pedra vermella del Santíssim, /
clàssica i noble, portada de Vespella. /
**
Ara canten brevíssim un coral que aquí no qualla: /
“Si el món és ple de gebre...” * /
que remou les entranyes /
si és que el fred de l’hivern s’hi aposentava. /
¿Quina premonició, quina intenció, /
Johann Sebastian, van fer que unissis fred i sang, /
Naixement i Passió, en aquests passatges? /
¿Cal dir moltes vegades allò extrem /
perquè els cors sense fons vessin memòria? /
____
* (Weinachtsoratorium, no. 5 )
*
*
*
Façana de la catedral de Tarragona.







4 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Gran habilitat mostra qui sap traduir en harmòniques i entenedores paraules tot allò que veu; altres, xalem en llegir-les.

Júlia ha dit...

Preciós poema, un concert ben aprofitat.

Mon ha dit...

M’agrada’t molt aquest poema. Imagino l’escena, l'Olga a dins la Catedral escrivint amb la musica trencant la fredor i omplint l’estada.

Teresa ha dit...

Bonic passeig amb la música de bracet. Art engendra art...