*
Torno del Col·legi de les Teresianes on, des de fa molts anys, comparteixo amb els alumnes de segon la festa literària de Sant Jordi, acompanyada de la professora Anna Roca.
Em miro els sostres elevats de l'edifici modernista; les parets d'obra vista que he contemplat des que tinc memòria; les penombres conventuals i les veus contingudes a les aules dels pisos alts. L'amabilitat extrema de la rebuda cordial és grata memòria també d'una extensa època literària meva, amb cafès i pastes compartits amb professores i professors. Una mica a casa, em sento. N'he vist créixer alguns.
Però la primavera sempre és nova i la conversa també. L'atenció, les preguntes, les dedicatòries als llibres, tantes i totes diferents. Si el nom s'hi escau, els escric una rimeta. Cares curioses que observen com escric amb rapidesa; ¿per què, aquest nom? ¿què vol dir, en xinès? : un llac sobre el cel... ¿què podria escriure jo millor, si ja et dius així?
Tot és primavera. Allà on s'ajunten infantesa i preadolescència: el millor temps per al record, perquè és el temps dels paradisos. Tota infantesa ha de ser feliç, escrivia jo fa pocs dies. És un dret i un deure de pares i educadors.
Torno cap a casa amb la rosa i el llibre per un camí que he fet tants anys i no em pesa. No sento el carrer buit al meu darrere. Potser hi tornaré a passar.
*
*
*
Rosa a Mont-ral. Roca-Xirinacs
1 comentari:
Hi ha coses que, en efecte, tot i ser diferents cada vegada, no passen mai. És la nostra vivència interna que les eternitza.
Publica un comentari a l'entrada