PLUJA


*
El cel venia fosc a primera hora. Ha tronat i ha començat a ploure amb gotes grosses. S'ha mantingut bona estona i aviat ha minvat, perquè la pluja mediterrània és escassa. Ha obert la finestra per escoltar la pluja i sentir-la a la pell. Quina pau, quin goig inusual poder apreciar la remor del passeig buit: el mar a penes insinuat; el xerroteig dels pardals; el xiscle de les falcies; el parrupar de les tórtores que estarrufen les plomes; un tren somort arribant per sota el Balcó.
Després del martiri del Tarracojones d'aquests dies - vull dir la pantalla gegant i els decibels insuportables que l'Ajuntament ens ha plantat a tocar de casa -, el matí és d'una suavitat exquisida. El Tarracojones (abreviació lògica de la paraulota original) és un guirigall que ve a demostrar la lletjor dels seus inventors i la falta de comunicació que suposa, perquè ningú l'entén ni la sap dir; i ja no parlo de la despesa per la impressió a terra, als bancs, etc. etc. almenys en tota la Rambla. ¿Quan serem civilitzats?
*
Sentir la pluja és seguir-la amb el pensament; cada derivació de l'aigua cap al seu destí. Així, de la fresca sensació primera passem a la rebuda per part dels arbres, que es netegen i l'absorbeixen, i als que llisca l'aigua pel tronc fent reverdir l'escorça i les molses, que s'espongen per la carícia inesperada. Degoteig sobre l'herba i les flors - que no es salven ni així dels gossos depredadors-. Per un instant la vegetació veu canviat el líquid úric dels gossos per una destil·lació benèfica. De la terra xopa l'aigua vessarà rajoles del Passeig avall, les farà brillar, reflectiran les palmeres i els fanals i per un moment ens semblarà que siguem a l'enyorada Venècia. Però, coses de la vida, passa el camió a regar sota l'aiguat i es desfà l'encant.
La pluja dolça entra al mar i va formant, a través d'emissaris submarins i clavegueres, taques de color més clar que s'estenen pel mar encara agrisat. De la trobada de les aigües ja n'he escrit un llibre. El mar tot ho atrau i necessita aquestes aportacions, que després retornarà a les verdes muntanyes en forma de vapor, i el vapor generarà uns preciosos irisaments d'aigua continguda al cel: una altra forma efímera d'elevació de l'aigua que contradiu la gravetat.
¿Quina seria la destinació final de la pluja? ¿Vapor sostingut per l'aire, estalactita o absorció en abismes marins?
*
*
*
Gris d'aurora. Collage d'O.X.

1 comentari:

Israel Clarà ha dit...

I el goig més fantàstic, estimada Olga, és poder escoltar la pluja i llegir les teves paraules descrivint-la i parlant-ne. A Badalona també ha plogut amb intensitat i intermitència similars a Tarragona, i he escrit el poema que clourà el meu nou llibre en italià, que ja és quasi acabat i serà enviat a Einaudi en breu. El llibre es titula MANICOMIO SONORO, i et deixo el poema que dóna títol al volum, perquè el llegim juntament amb la pluja adormida als arbres. Petons.


MANICOMIO SONORO

Io ero un pazzo che amavo
il mondo, la terra, la vita,
e ora sono qui,
fermato dal silenzio degli uomini,
abbandonato dal tempo di amare.
In questa prigione irreale
che svanisce dove io finisco,
parlo con tutti i miei morti
e gli racconto il vuoto del loro amore,
gli anni che verranno
e in cui vivrò solo per gridare
il loro nome tra le pareti
di questo manicomio sonoro
da dove ascolto sempre, diletto,
la musica di quell’altro universo.