EL FINAL DEL DIA

*
El matí d'una escriptora comença en blau. Quan es posa a la feina, després d'esmorzar, mesura aproximadament el camí que pensa fer durant el dia. Sap que quan arribi al túnel del final es trobarà de cop amb els seus límits: el que haurà quedat per fer.
*
Poques vegades pot acomplir els seus propòsits de feina. És natural. Gulliver es trobava al país dels nans lligat per mil cordillets o fils que li impedien els moviments. Sovint l'escriptora se sent com Gulliver: encàrrecs, trucades, correspondències, obligacions, impedeixen que l'obra pròpia pugui prendre la volada necessària; la pista d'envolament presenta obstacles.
*
La síndrome Garcia Màrquez, segons O.X., consisteix a saber que el gran home, quan escrivia "Cien años de soledad", es va tancar al seu estudi durant un any, sense destorbs, i li portaven el dinar fins a la porta. Suposo que a l'estudi hi devia haver comuna.
La dona escriptora amb família no es pot tancar un any i que l'home li porti el dinar a la porta.
La dona té triple capacitat mental: atén obra, família, obligacions socials i potser feina, cosa que elevaria les capacitats a quatre. L'home, en canvi i segons demostren els científics, no pot fer dues coses alhora.
*
La dona escriptora és positiva. No pensa, com deia Espriu al matí: "¿Qui serà el primer que ens farà la llesca, avui?". La dona escriptora sap que no tothom fa la llesca. Alguns sí, és inevitable.
*
L'escriptora, no obstant les freqüents interrupcions, també escriu el seu llibre, i així demostra unes més amples capacitats.
*
El preu és que al final de dia encara no ha pogut passar a l'altra banda del jardí, on es prometia un repòs daurat. No dic merescut. No es treballa per recompensa, encara que intuir-la, ajuda.
*
***
Jardí de Mont-ral. Fotografia d'O.X.

3 comentaris:

Teresa ha dit...

'L'habitació pròpia' de l'escriptora que aquí escriu és al mig de la casa, i no és una metàfora. Ha d'estar, com tu, atenta a tot. Ha d'interrompre cinquanta vegades com a poc el seu treball (d'escriure) i fer-ho bé perquè és tossuda i no es conforma amb poc. És difícil escriure així. Però s'ha acostumat a fer-ho d'aquesta manera, d'altra manera no podria escriure, que és el que vol.
La teva reflexió és oportuna.
Les dones escriptores paguen panyora.

Jesús M. Tibau ha dit...

de vegades, tornes d'aquestes petites interrupcions amb una nova claredat d'idees

muara farma ha dit...

és la que es digereix i no engreixa. Com la teva. És de les úniques que són compatibles amb el meu règim actual