VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE



VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”
            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
            *
            Olis d’Olga Xirinacs

11 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Expliques l'enyorança cap els paisatges, les muntanyes, l'aigua, els vegetals d'una manera que ens fa percebre fins i tot l'olor enyorada de la naturalesa quan no la podem haver.
Has conreat moltes arts Olga: la literatura, la poesia, la música, la pintura, el collage...

Per Sant Ponç, caminant per la fira de confitures i herbes remeieres del carrer Hospital de Barcelona vaig pensar en tu i el teu natalici: per molts anys!!

novesflors ha dit...

No has d'estar trista, Olga, els camins que has fet per la teua terra els has fet, i els has plasmat en escrits, en pintures, i, per tant, seran eterns.

Salvador Macip ha dit...

Uns paisatges preciosos! Ets una artista ben completa...

Helena Bonals ha dit...

Un viatge, un passatge a la teva vida. Ets rica en el passat i per tant també en el present.

Júlia ha dit...

Preciosos paisatges. Quan era petita imaginava que em podia ficar en els pocs quadres de paisatges, làmines més aviat, que teníem a casa i també imaginava la gent amb la qual em trobava. Crec que en un conte d'Andersen un nen se'n va a viatjar per dins d'un quadre amb L'Homenet de la Son. També hi ha una llegenda d'un pintor xinès que se sent esclau a la cort i acaba per fugir per dins del quadre que ha pintat.

Poder haver-te expressat de tantes maneres dóna molt de sentit a la vida.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Tots portem un bagatge de paisatges que probablement no tornarem a veure. Intento que el seu record, no m'entristeixi, sino que em doni forces per seguir endavant. Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Es que amb el pas del temps, anem perdent coses, és llei de vida, el què passa que hi ha coses com els paisatges , la natura en general que segurament ens dolen més, sobretot quan ens hi sentim identificats...Jo recordo que quan em vaig prejubilar, sempre deia que anava tancant portes, perquè hi havia coses que savia que no les tornaria a fer, com per exemple anar de colònies amb la mainada...Però mira, no diuen que quan es tanca una porta, s'obre una finestra?
Doncs ens haurem de conformar amb això...
Bona nit, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

El sentiment de pèrdua sempre és trist i dolorós, Olga, malgrat els recursos que tu tens. De totes menes els tens: artístics, literaris, i de vida viscuda. També d'aquesta teva capacitat de recordar i de somiar el passat. Aquest viatge per les teves pintures és un bell viatge i encara més compartit amb nosaltres. El primer és un paisatge molt alegre, perquè té el rierol. M'hi mullaria els peus. El segon és més nostàlgic i dona sensació de solitud. També de calma. Sec en aquesta pedra i contemplo el paisatge de muntanya sempre tan bonic. Ja soc dins del teu quadre...

matilde nuri i espona ha dit...

la satisfacció de parlar des de l’obra completa, quan és un tot i la part, testimoni d'un temps

crear, quin verb!
.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La meva mare també ho diu, que les coses l'abandonen... Arriba aquest moment si vivim, és clar. No és fàcil fer-se'n a la idea, i tu ho dius tan bé... L'art no substitueix la vida, però és una altra forma de vida.

Calpurni ha dit...

De tots els viatges tenim records que mai ens abandonen, Olga.
Salut i poesia!