NO JUGAREM MÉS


NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre
dels peluixos comprats a Taüll
i no hi ha més que pols d’estrelles:
el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca
i el mussol de les neus, vigilant;
¿què voldríeu, menuts?
¿El voldríeu aquí, a la butaca,
sota de la pantalla acollidora
mirant com juga amb mi a l’scrabble?
Tants vespres, a Mont-ral i aquí,
al refugi de la casa amorosa,
amb diccionaris, fitxes, calculant els punts
i esperant l’hora de sopar?
Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.
Sé que també, com jo, l’esperareu,
i no en sentiu ni els passos ni la veu;
i és per això que ara us eixugo els ulls,
perquè em torneu els seus.

***
Olga

26-8-18

9 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

Hi han moments que trobem més a faltar els éssers estimats. Una abraçada.

Júlia ha dit...

La vida és molt amable però molt cruel, l'aspecte més trist són les pèrdues irreversibles.

Una abraçada, Olga.

xavier pujol ha dit...

La tristesa del mai-més es llarga. El record de l'ésser estimat ens omple amb l'amor més gran a la vegada que ens deixa el buit més gran.
Els ninos de peluix si tinguessin ànima bé voldrien consolar-te Olga. Des de la seva senzillesa, mica en mica ho aniran fent.

Calpurni ha dit...

I és que quan se'n van les persones estimades deixen un gran buit que nosaltres intentem omplir amb els bells moments viscuts amb elles. Ànims, Olga.
Salut i poesia!

matilde nuri i espona ha dit...

els objectes quotidians son presència, i l'absent també; com més de cada dia, més omplen el record i fan possible reviure'l en cada detall
encara que costi molt
.

Helena Bonals ha dit...

L'enyorança fa mal, però és una sort de sentir-la.

M. Roser ha dit...

Segur que els peluixos estan tristos, el troben a faltar, i és que ells també tenen sentiments, els que hi hem posat les persones que de tant en tant els hem acaronat...A mi m'agraden molt els peluixos!
Bona nit, Olga.

Galionar ha dit...

Quin poema tan bell, Olga, i tan trist...! La pols d'estrelles dels teus peluixos et retornaran instants viscuts molt especials, i gràcies a ella podràs reviure'ls de nou. Un dia el dolor deixarà pas a la nostàlgia, que no és tan dolorosa i fins i tot acompanya...
Una forta abraçada, estimada!

Teresa Duch ha dit...

Segur que el tens sempre present, Olga, però hi ha moments en què un petit detall ens en fa recordar molts d'altres i l'enyorança sembla impossible de remuntar.
Molts ànims i una abraçada!