REFUGI DE RATOLINS



ELS NIUS AL FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
            Els arbres del bosc. Al forat d’un pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
            Els ratolinets tenien el seu niu calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
            La mare ratolineta tenia un saquet on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
            Una vegada la ratolineta va entrar en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
            La família es trobava còmoda, allà dins.
            Igual que jo em trobava còmoda al meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA CATEDRAL  - 2
*
Un dia de festa vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un far en la llunyania.
            L’organista va pujar l’escala fins al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
            La fusta fosca treballada que cobria la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
            Vaig començar a demanar-me si el músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua, segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits rosegadors.
            S’acabava la cerimònia i l’organista feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
            Pensava, vista la concurrència, ¿que potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions les deixo per a un altre dia.
            *
            
            Original d’Olga Xirinacs
            *
            Fotografies d'Internet
            Entrada a la catedral de Tarragona de l'orgue restaurat. Diuen que és un dels millors del món.


13 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Que bonic el conte dels ratolinets que t'explicava la mare, Olga. Vas tenir una bona mestra. Si algun dia tinc nets li explicaré. A la mainada els agraden els clàssics com la Ventafocs, en Patufet o la Blancaneus, però crec que encara els agraden més els que s'inventen els pares expressament per a ells.
Felicitats a Tarragona, i concretament la seva catedral, per tenir aquest orgue tan extraordinari.Que el puguis escoltar molts anys.

novesflors ha dit...

De vegades, les possibles derivacions teixeixen camins novel·lescos.

matilde nuri i espona ha dit...

els rosegadors son astuts i deixen sempre rastre visible

Montse ha dit...

La dona rossa vestida de vermell era la Caputxeta, que havia regalat la caputxa al llop, perquè passés desapercebut.
Ella anava a trobar-se amb l'organista perquè li fes passar una bona estona...
Escoltant música?
Qui ho pot saber!
Potser ens ho explicarien els ratolinets que vivien dins l'orgue. Els ho podem preguntar!

Carme Rosanas ha dit...

Dos contes interessants... que deixen amb ganes de saber-ne més.

marta vila lisara ha dit...

És una delícia llegir aquest conte tan bonic de ratolins! I quins records tan feliços de la teva mare.

Joan Josep Tamburini ha dit...

És curiós com recordem clarament coses de quan érem petits i oblidem el que hem fet fa poc. Diuen que amb el temps tan sols recordem les coses agradables. Jo al menys, de quan era petit, tan sols tinc bons records. Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Quin conte tan tendre i dolç...M'ha fet pensar que de vegades amb els nens jugàvem a explicar que en devien fer els ratolins de les dents de la mainada!
Tarragona és molt important i bé calia que la seva catedral tingués un orgue tan important,
i potser algun ratolinet i farà el seu niu, perquè la seva música tan bonica, sigui la cançó de bressol dels seus ratolinets nounats!!!
Bona nit Olga.

Galionar ha dit...

Gràcies per regalar-nos aquest record d'infantesa, Olga, aquest conte tan tendre i que, sobretot, no fa por; tot un detall de la teva mare amorosa... Per cert, m'encanta la similitud de les tecles de piano amb les dents. Fa poc, el meu nét petit em va preguntar si les tecles negres del piano eren d'aquest color perquè s'havien portat malament i estaven castigades...
Enhorabona pel magnífic orgue de què disposeu a Tarragona.
Una abraçada, poeta!

Helena Bonals ha dit...

Et ve de família, la literatura!
El meu pare, a l'estiu ens llegia L'illa del tresor, Robinson Crusoe, Les aventures d'Arthur Gordon Pym, La història de San Michelle... Diu salvador Oliva que si et llegeixen de petit, t'acabaràs fent lector.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Quins contes més bonics! Ara ja sabem a qui has sortit amb la imaginació que tens.

cantireta ha dit...

:-))

La teua veu, en dir-ho tot.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Llegint-te m'adono de la gran escriptora que ets! Abraçades