NOMÉS EREN DEU
*
19-12-12
*
Diu el diari que
eren a fer herba. En llenguatge popular, fer herba és recollir l’herba pels
conills o altres animalons de corral. La meva amiga Lola (sí, la Lola de ‘La inundació’) té
uns deliciosos dibuixos de quan era petita i anava a fer l’herba pels conills
de casa seva. A l’escola treballaven molt bé, i té la representació gràfica,
dibuix de nena, de quan passaven els bombarders per sobre de Rubí. Un dietari
excel·lent en quadern quadriculat i color. En tinc còpia. Armes a prop. Temps
de guerra.
“Afganistan. Deu nenes d’entre nou i
deu anys moren en una explosió.” Mina antipersona prop de la frontera amb el
Pakistan, plena de milicians islamistes, explica el diari (18-12-12).
D’aquestes no en té cura ningú tret
dels seus pares si en tenen. Però els animalons mengen, i les nenes feien la
seva feina. No eren a col·legi, no. Proveïen per casa. Devien estar rient amb
les seves contalles i de sobte, ¡bum!, la infantesa destrossada.
Pobres morts de segona i de tercera.
Aquell estentori ¡NO MATARÀS! Bíblic sembla que va ser dit a l’aire i ningú
se’n va fer eco. Així els països bíblics/cristians fabriquen, venen armes i
maten a desdir. I els altres fan el que poden.
Avui el record és per aquestes deu
nenetes de tercera, sense televisions, ni poms de flors ni joguines. Anònimes.
Tampoc compten, les dones, allà. Però haurien de tenir un suau osset de peluix,
potser un camell, un quadern i colors i unes mans protectores. Adéu siau,
ninetes.
*
Collage d'OX: Sèrie Autobiografia.
11 comentaris:
És colpidora aquesta història, hi ha tants nens que no saben que ho són ni poden viure lliurement la seva infantesa... i la tristesa més gran és que tot s'acabi d'una manera tan brutal, deu vides silenciades per una explosió.
Escruixidora la història i també el títol que li has posat, que m'ha posat la pell de gallina!
Així és. Comparem el ressò als medis de la matança a l'escola americana i aquesta altra que poc més que és considera com a danys col·laterals.
FINS L'HORA TRGICA DE MAL MORIR,ELS POBRES SON DIFERENTS.
Les persones ens hem tornat boges i ningú sap com parar-ho
Trobo bona la relació amb l'època de la guerra d'aquí que fas.
Hi ha països en què el seu habitus és de fer treballar els nens, encara que aquí actualment no ho comprenem.
El món volta sense saber-ne gaire res, de nosaltres, anònims i estufats.
Les mines sembla que eren encara del temps de la invasió soviètica, aquí van haver-hi moltes seqüel·les semblants per les terres de la batalla de l'Ebre, durant anys.
Sovint em fa angúnia queixar-me de res o escoltar o llegir com ens queixem de tot quan el món, en gran part, encara està com està.
No fa gaire vaig llegir 'El secret del meu turbant' i vaig tenir la sort de conèixer la Nadia Ghulam, que ha estat una nena a l'Afganistan. Per això, quan vaig sentir la notícia em va semblar que em parlaven d'algú proper.
Ja ho dius bé Olga: morts de segona i de tercera. El pitjor defecte de la humanitat és la desigualtat.
Ràbia, impotència, però, sobretot, incomprenssió.
Quan hi ha una tragèdia infantil al món occidental tothom se'n fa ressò, es ploren les víctimes...
Però quan els infants són els de la guerra, passen desapercebuts, sembla com si ja ens hi haguéssim acostumat...
Són els petits àngels oblidats!
El negoci de les armes mou molts diners, sense que les males persones facin res per aturar-lo.
Publica un comentari a l'entrada