NEIX UN TIÓ



NEIX UN TIÓ

*

22-12-12

*

Com que encara som vius i per molts anys, vull presentar un nadó singular: es un tionet que es diu Filiprim. És resultat de la unió de la Vermelleta, tiona de la néta Gisela, amb el tió Gros, que és el nostre. Com que tots els tions tornen a muntanya quan han acabat el fet, ens vam trobar aquest individu nou a la família.

            Filiprim pot ser el resultat de la degeneració de la raça o bé de les modes d’avui, esquelètiques. La carona la té boniqueta, però segons com ens salta a sobre com aquelles bèsties de pal, els fàsmids, que es confonen amb la vegetació. És mascle, com es pot veure, i té els ullets vius. Em fa l’efecte que no li podrem picar fort l’esquena perquè se’ns trencarà.

            Ha nascut a muntanya i ara ha arribat amb els seus pares, fillet. Per més menjar que li donem, no s’engreixa, pobrissó.

            Ve una néta amb aires de suficiència dient: “ el tió no és veritat” (vol dir tota l’escenificació que fa al cas). Li diem que sí, que aquí el pot veure, amb olor de bosc encara. “Ni els Reis, ni el Pare Noel”.

            Nosaltres, els grans, sí que hi creiem, i a ulls clucs. Per això avui presento Filiprim als amics, i forma part d’aquesta ja nombrosa família on hi ha un cosí llamàntol que es diu Ostixec, ¿qui se’n recorda?

*

 

 

 

  

12 comentaris:

Carme ha dit...

Ei, ei, ei, Olga, però quins privilegis són aquests de tenir tota una família de tions per a vosaltres sols?????

he, he, he..

:) M'encanta, aquesta família, aquesta història, aquesta màgia.

Si els grans hi creiem, potser res no està perdut encara.

Gràcies pels ànims i per la teva màgia, Olga!

Que passeu molt bon Nadal i que la vostra família de tions caguin molt i molt i sobretot felicitat...

I vigileu amb en Filiprim, cuideu-lo bé, que no sé si està per aguantar gaires bastonades.

Podria ser el primer tió que cagués sense cops de bastó. D'iniciativa pròpia... :)

Helena Bonals ha dit...

Hi ha quin diu que els genis són com els reis mags, que no existeixen.

Però creure en el tió, en el que significa, és ben màgic.

Anònim ha dit...

Jo tinc la Vermelleta a casa. És com tenir una mascota més: li dónes de menjar, la cuides, te l'estimes, la saludes sempre que arribes a casa...
Jo he crescut amb ella, i la veritat, em sento molt afortunada de poder-la tenir. Recordo cada any reunir-nos amb la família cantant cançons i fent cagar el tió. Tots aquells nens i nenes que van morir a Connecticut no podran gaudir d'un nadal més amb la família i els amics. Ja que nosaltres tenim la sort de poder tenir tantes coses, aprofitem-ho al màxim.
Bon nadal i bones festes a tothom.

GISELA

Marina Sancho Roca ha dit...

Ai, pobre Filiprim, com vinguin els teus besnéts i li donin una garrotada...
Nosaltres també creiem en l'esperit Nadalenc i ara ens toca transmetre'l als nostres fills. Quan em diguin que "els Reis són els pares" els diré que no som més que humils ajudants dels autèntics Reis, que fa temps van existir i que encara es mantenen vius, gràcies a tots els que permeten que la màgia del Nadal s'apoderi dels seus cors.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Que fora el món, sense aquest espai interior on regna una realitat tan superior que fins i tot fa por! D'aquí ve que no s'hi vulgui creure, la innocència és un estat de l'ànima que ens fa de mirall.
Que tingueu un bon Tió, nosaltres també n'alimentem un per a la mainada de casa.

Joan Josep Tamburini ha dit...

En el blog ja vaig escriure la magia de l'altre dia amb aquells nens del pis CRAE. Poder perquè alguns tenen els seus pares a la pressó, o han patit maltractaments, es refugien en una inocència que altres nens ja han perdut. Una abraçada: Joan Josep

kalamar ha dit...

Al Filiprim se'l veu tan eixerit i espavilat que a la primera garrotada fugirà cames ajudeu-me. Quins tions més alternatius aquesta família (i sense barretina, més guapos)

Maria Dolors Giral ha dit...

El nostre tió era preciós i ens el van robar, sí, sí.D'una camioneta que teniem i en un trasllat, algun espavilat el va veure i nyap... Per sort tot els fills eren ja grans però ho varem sentir molt. La resta de l'any es convertia en un llum baixet que ens feia molta companyia.
Potser va marxar per trobar els seus parents del bosc. Si els vostres el veuen, que li diguin que el recordem amb enyor.

M. Roser ha dit...

Caram, veig que les tradicions també augmenten la família...Però aquest Filiprim potser no aguantarà gaires bastonades, caldrà que els cops siguin suaus, com si li fessin pessigolles...
Petonets.

Rachel ha dit...

Gràcies per compartir la teva família de tions. M'ha transmes seny i màgia a la plegada. Interessant combinació...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Fantàstics, aquests tions! Quan jo era petita els pares foradaven una soca i li posaven caramels a dins. Ara són més sofisticats i n'hi ha de genials, com aquesta família que heu acollit. Bon Nadal!

Salvador Macip ha dit...

Quins tions més creatius! Ningú pot negar que els tions existeixen, es poden tocar i ensumar, mentre que els Reis i el Pare Noel no. Això ja és màgic! :)