AURA
*
14-12-12
*
“Lees ese
anuncio: una oferta de esa naturaleza no se hace todos los días. Lees y relees
el aviso. Parece dirigido a ti, a nadie más. Distraído, dejas que la ceniza del
cigarro caiga dentro de la taza de té que has estado bebiendo en ese cafetín
sucio y barato. Se solicita historiador joven. Ordenado. Conocimiento perfecto,
coloquial. Capaz de desempeñar labores de secretario. Juventud, conocimiento
del francés, preferible si ha vivido en Francia algún tiempo. Tres mil pesos
mensuales, comida, recámara cómoda, asoleada, apropiada estudio. Sólo falta tu
nombre. Sólo falta que las letras más negras y llamativas del aviso informen:
Felipe Montero. Se solicita Felipe Montero, antiguo becario en la Sorbona , historiador
cargado de datos inútiles, acostumbrado a exhumar papeles amarillentos,
profesor auxiliar en escuelas particulares, novecientos pesos mensuales. Pero
si leyeras eso, sospecharías, lo tomarías a broma. Donceles 815. Acuda en
persona. No hay teléfono.”
Aquest és el primer paràgraf del
conte “Aura”, de Carlos Fuentes (Panamà 1928-Mèxic D.F. 2012). El conte "Aura" és
per a mi una peça apropiada per aprendre a escriure de veritat, no fer veure
que s’escriu. Entres al pensament del protagonista, Felipe Montero, perquè ell
et vol obrir mentre dialoga amb el seu jo. Mantenir aquest jo dialogat durant
tota l’obra requereix mestratge. No obstant, cada dia dialoguem amb nosaltres
mateixos, sols caldria escriure-ho, així de senzill. En la seva economia literària, ens dóna les informacions necessàries sense
retòrica i amb una certa ironia. ¿Què en sabem? Que llegeix algun diari en un
bar infecte quan ha pres el te, que veu un anunci i ja se l’imagina per a
ell...
Podeu assajar a casa aquest exercici
literari; no costa gaire, ningú us mira. I tornar-hi fins que us quedi rodó.
Retingueu els vostres diàlegs, apunteu-los. És incitant. Parlaré més d’Aura.
*
Aurora d’avui,
14-12-12 sense retocs de Photoshop. Foto V. Roca
10 comentaris:
Una aurora ben maca.
Quina enveja veure això des de casa...
Gràcies pel teu consell, Olga... em temo que jo sóc de les que fa veure que escriu i que no cal que m'hi capfiqui, que mai no escriuré de veritat. Tot i així, a vegades m'agrada escriure els meus diàlegs interiors, però no tinc constància per a refer-los i treballar-los bé... allà queden, fins que els llenço sense cap recança.
M’ha agradat molt aquest trosset de conte, quin començament tan bo i engrescador. Miraré de trobar-lo.
Sóc més de muntanya però la fotografia que ens portes avui és preciosa, s’hi respira pau i serenor.
Jo no sabria mai d'escriure així! Un text tan captivador com la imatge que l'il·lustra.
El relat em sembla molt interessant, ja tindré present l'autor. Gràcies per descobrir-nos-lo.
Per cert, per què quan apareixen cafeteries en els textos sempre són brutes i barates? Tornem al romanticisme?
Uau, tens raó, això és saber escriure. Escriure senzill i clar, que difícil!
Utilitzar la segona persona per a la veu narrativa resulta difícil però m'agrada com ha quedat perquè l'autor ho aprofita per marcar la distància del jo amb el tu (que també és el jo) i així establir una mena de diàleg (amb tu mateix).
Jo no estic tan a prop del mar, però les sortides de sol des de casa meva també són fantástiques. Veig quasi tot Barcelona i el mar al fons. Sobre tot quan l'atmòsfera és ben neta...Una abraçada: Joan Josep
Gràcies Olga per la recomanació per aprendre a escriure. Tot el dia dialogo amb mi mateixa, si escrivís el que penso, tindria molt de material.
A vegades, poso fragments de coses que he viscut, però utilitzo la tercera persona.
Si hagués d'escriure tot el que parlo amb mi mateixa, ompliria un munt de llibretes, ja que és una cosa que faig sovint, no sé que en dirien els psicòlegs...Penso que si ho escrigués ja no seria el mateix, perdria espontaneïtat!
Una manera original d'introduir el personatge. Bona tria, Olga!!! Provaré de fer aquest exercici.
Publica un comentari a l'entrada