*
Aquesta és la magnífica colla de cicloturistes de La Garrotxa, Barcelonès, Segrià i Gironès que, en visita pel Tarragonès, van tenir la gentilesa de venir-me a veure la tarda de dissabte passat, dia 8. Dia lluminós per cert, amb aquest mar que sempre és bell i ens abraça com una amant salvatge.
La colla programa, des dels vuitantes, dues sortides de cap de setmana a l’any, amb la intenció de conèixer Catalunya de més a prop i, alhora, fer cultura. Els va agradar molt el nostre entorn, la ciutat il·luminada de nit, els camins preparats per les bicicletes... Aquesta colla té el mèrit afegit de fer cultura; de visitar els llocs on viuen els artistes i escriptors i, si és possible, prendre’n contacte.
Portaven poemes de “La muralla” preparats i els van recitar mentre bevíem xartrès verd, el nostre licor insígnia encara amb l’etiqueta de Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins junt amb Amparito Roca: poesia, xartrès i els conguitos llaminers que tinc per costum oferir als visitants. He de confessar que el xartrès verd em crema la canonada i en bec poc, només un tast. Però als visitants els agrada, els anima, els poemes prenen sentiment i l’amistat es va nuant com una xarxa al Serrallo. Fotografies, llibres, no hi ha temps per llargues converses, tot és fugaç com el vespre que apunta, però els ulls somriuen, les mans s’enllacen: adéu, cicloturistes.
*
*
Fotografia propietat de la colla.
6 comentaris:
Memorable xartrès i memorables conguitos (estranyament encara no els ha passat com al negre de Banyoles, però tot arribarà -el mot conguito, personalment, no em porta als famosos piscolabis que ofereix l'escriptora Olga Xirinacs als seus visitants, sinó a un germà marista, que va ser director del col·legi de la Immaculada de Girona els anys seixanta, la forma corporal del qual s'assemblava prodigiosament als mítics refrigeris: mai no es ponderarà prou la capacitat infinita dels nens de crear metàfores noves aplicades a aquelles persones que, teòricament, els haurien d'educar i que, a la pràctica, es limiten a torturar-los). S'ha de dir també, perquè correspon a la realitat, que després de compartir xartrès, conguitos i rialles amb la senyora Olga, l'endemà, matí de diumenge tarragoní, vam anar a llegir poemes de Montserrat Abelló just davant la casa que, fa noranta-dos anys, la va veure néixer.
Memorable xartrès i memorables conguitos (estranyament encara no els ha passat com al negre de Banyoles, però tot arribarà -el mot conguito, personalment, no em porta als famosos piscolabis que ofereix l'escriptora Olga Xirinacs als seus visitants, sinó a un germà marista, que va ser director del col·legi de la Immaculada de Girona els anys seixanta, la forma corporal del qual s'assemblava prodigiosament als mítics refrigeris: mai no es ponderarà prou la capacitat infinita dels nens de crear metàfores noves aplicades a aquelles persones que, teòricament, els haurien d'educar i que, a la pràctica, es limiten a torturar-los). S'ha de dir també, perquè correspon a la realitat, que després de compartir xartrès, conguitos i rialles amb la senyora Olga, l'endemà, matí de diumenge tarragoní, vam anar a llegir poemes de Montserrat Abelló just davant la casa que, fa noranta-dos anys, la va veure néixer.
És admirable la teva capacitat per fer amics en tot un ampli ventall de circumstàncies. De ben segur que hi ajuda el teu caràcter, però també la música i la literatura. Ah! I el xartrés.
Els monjos sempre han sabut fer les coses bé: ora et labora i una mica de xartrès...
De Xartrès fa uns anys que no en puc veure. Coses del sucre...Però què bonic es trobar-se envoltat d'amics. Durant molts anys vaig sortir a la muntanya cada cap de setmana amb els meus alumnes dels grups escolta. Les hores es feien minuts xerrant al voltant del foc. Desprès vaig viure l'acollida dels africans, cultura de la paraula per exel.lencia...Una abraçada: Joan Josep
Bé, veure'l sí que puc. EDl que no puc es beure'l. ¡Ay! els meus problemes amb l'ortografia catalana...
Publica un comentari a l'entrada