27-5-10*
Que trist escoltar “La noia d’Ipanema” en una llarga versió de cadències suaus mentre busques pots i ampolles als prestatges del supermercat. No ets sota les llums crues sinó en un paisatge mariner parlant d’amor en to menor a la caiguda de la tarda, potser de nit. El to menor de ‘bossa nova’ es presta a la conversa íntima i pausada, però gens a la llauna de tonyina i a la barra de pa. Vinícius de Moraes desgrana la peça de Jobim, que s’enganxa a les oïdes distretes pel canvi a caixa o pel vi que cal triar mentre et vas cobrint d’enyorança com de la humitat del mar, blau fosc de l’amor pres i deixat, que deu ser a l'arxiu de fons de tants amants per als qui va representar un moment de la seva glòria.
*
*
Collage d'OX sobre una pintura de Rafael Alberti.
6 comentaris:
Jo prefereix escoltar Vinicius de Moraes al supermercat que no les insofribles nadales de determinades èpoques.
No entenc perquè a tot arreu han de posar musiquetes, de vegades fins i tot boniques, aquest invent de la música ambiental ha fet molt de mal a la música i a l'ambient.
Fins i tot en una gran biblioteca de nova creació fa uns anys, en ensenyar-la als mestres de la vila, ens van dir que hi posaven música per 'matar el silenci'. Sense comentaris.
He llegit darrerament que la música, aplicada al treball, millora la producció, de la mateixa forma que en ambients comercials ajuda a vendre determinats productes.
això que diu Josep Gironès és veritat, a mi un psicodallonsis em va dir que la música barroca va molt bé per "deixar-se anar" en una teràpia.
Però em molesta la música a les botigues. Més que molestar-me, és que l'odio directament! (me la banalitzen i això m'emprenya)
La música als supermercats, o al tren, o a la consulta del metge, és una veritable plaga. Es bombardeja el silenci, l'amic inseparable de la paraula no banal sinó fecunda, com si fos l'enemic...
Doncs a mi m'agradava mirar el mar a través de la finestra del tren escoltant música clàssica.
Publica un comentari a l'entrada