*
25.5.10
*
- Mare, vull una sabata blanca.
Aurora jugava amb la nina Roseta vora la finestra. Fora era tot nevat i la gent que passava es veia fosca, abrigada amb llana negra i marró, a vegades amb anoracs vermells i blaus.
- Fa fred, Aurora, ¿on voldries anar, amb aquest temps i una sabata blanca?
- La neu és blanca, potser voldria una bota blanca, ben alta, com la de la Roseta.
Aurora es va emprovar les botes de llana de la Roseta però li venien petites. La Roseta portava caputxa vermella, un cistellet amb pomes i les mitges de ratlles. Aurora va agafar una revista de modes de sa mare i va començar a retallar cames i sabates. “Amb aquesta tindria fred”. “Groga no, de tiretes tampoc, ni de taló”. Després va retallar un coixí de vellut blanc que hi havia al sofà i, amb imperdibles del cosidor, ja tenia la bota blanca.
De quatre grapes, amb la bota de vellut blanc i la Roseta sota un braç, se’n va anar cap a la porta per sortir sense soroll a la neu, perquè la mare s’enfadaria molt si ho sabia. Aurora només tenia una cama, i quan havia fet sis passos ajudada del petit bastó que portava, la bota amb el seu únic peu es va ensorrar fins el genoll a la neu tova.
Quan la mare va mirar per la finestra de la cuina, va veure Aurora com si tingués dues cames cobertes de neu fins al genoll, i li va venir el plor, calent, però Aurora no el va veure, perquè reia fent boles amb la Roseta.
*
*
Collage d'OX
3 comentaris:
que dur i quanta esperança!
De la mateixa manera que quan a algú li tallen una cama de la 'sent', potser també podem imaginar la cama que ens falta...
Preciosa la història de la sabata blanca.
Tendra, la història de la nena sense cama, i més quan pel carrer intuïm elements que s’haurien de moure amb les seves quatre metafòriques potes.
Publica un comentari a l'entrada