EL PEIX GROS ENCARA ES FARÀ MÉS GROS


*
En els temps foscos, quan jo era nena, trucava a casa, al vespre, una dona de posat humil, amb mocador negre i mantó de llana negra. Es deia Maria i, al costat, mig tapada pel mantó, duia una panera amb peix que el seu home havia portat de la barca. La meva mare sempre comprava una cosa o altra. Maria somreia. A vegades enyoro aquella dona, l’escala de casa, la mare, la meva infantesa que jo no sabia que era fosca.

Mentre homes i dones s’afanyaven i s’escarrassaven, tot de mans més fines –i no eren les nostres sinó les que descriu Raimon- prenien la gamba sense esforç, pescada amb la sang dels altres. Com ara, sabien i saben que mai els faltarà la gamba pagant nosaltres que, a peu coix, anem gambejant com podem. Som el xanguet. La pobra Maria pescadora arribarà a casa i es trobarà que se li ha ensorrat per la pluja o per les obres del metro, que se li ha foradat la panera i que el mantó es va arnar fa temps. Ja ho diu l’Evangeli: “ a aquell que més té, més li serà donat. I al que té poc, fins allò poc que té li serà pres. Mateu 25, 9.” La vida la van fer així d’injusta: els peixos grossos sempre se’ns menjaran i a sobre encara seran recompensats. Coi de món.
*
*
Collage d'OX

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Doncs sí, i sembla que no canvia o que canvia poc...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

I sembla que els progressos també els afavoreixen. La desigualtat de sempre es magnifica i dóna lloc al tercer món que ni gambes té per vendre....

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'entendreix la teva Maria pescadora. Encara n'hi ha, de Maries, tot i que avui no vagin vestides de negre ni en mantó. Ruca com sóc, li compraria peix cada dia encara que ho hagués de treure d'un altre lloc. Començaria a pensar en els seus fillets o en els seus pares vells, que sé jo! No hi puc fer més i em sembla que tampoc no voldria...

Clidice ha dit...

i al damunt se'ns pixen a la boca :( ja ho dius bé tu: coi de món!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Als rics els podríem aconsellar que sopin dues vegades, ja que els pobres amb una en tenim prou.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Els meus anys a l'Àfrica em vaig encarregar d'anar a la capital a fer les compres. Hi habia una nena de set o vuit anys, que tansols veurem, venia corrent amb una panera de gambes. Sabia que li compraria totes i ni tansols regatejaria, encara que sabia que les pagava més cares que les altres. Tot hi així sortien per unes 100 pts el kilo. Sí que hi han gambes al tercer món. Amb permís dels meus amics cambrilencs, diré que va se allà on vaig menjar el millor peix. I el més barat. Pel golf del Benin venien les flotes ruses, italianes, espanyoles a pescar. Buscaben la gamba i la llagosta. Tot l'altre ho deixaben a port regalat. Eles pescadors autòctons pescaben algunes gambes que els hi deixaben els altres. Eran les de la panera d'aquella nena...El problema del tercer món sempre ha estat el mateix. Nosaltres ens hem amportat pagant-lis una misèria les seves coses, i les venem a quí a preu d'or. Nosaltres ens fem rics i ells cada dia més pobres...Una abraçada

Anònim ha dit...

Sembla que, tot i el pas del temps, els esquemes es repeteixen. Els grosos cada cop més grans i els petits més escarransits.

Montse ha dit...

i tot és una combinació de neurones? vull dir... els peixos grossos tenen més neurones que els petits?

O és qüestió situacional? (la situació geogràfica, social, econòmica...)

O ambdues coses?

No em feu cas... em sembla que no sóc d'eixe món (com en Raimon de les mans)