ESPANTAPUTES

11-1-12

*

ESPANTAPUTES

*

Em truca la germana X, amb qui feia temps que no parlava. Simpàtica ella, i coratjosa, havia dirigit el cor del meu col·legi. Enraonant enraonant, parlem de certa secta que s’està escampant com taca d’oli i canviant els costums de les parròquies, sobretot “eliminant” dones i introduint la llengua de l’imperi. Ja m’enteneu.

“Teníem un vicari molt eixerit, al poble, que s’avenia molt bé amb el jovent i vestia normal: camisa a quadres, texans, en fi, com un més entre els altres. Doncs ara ja em porta l’alçacoll, que en diem la matrícula (riu, la germana). I n’hi ha que, d’aquesta peça ara obligada (encara riu més) n’hi diuen espantaputes.”

Em va fer tanta gràcia la paraula que ara la comunico per saber si algú l’ha sentida dir o ja la coneixia. Eixerida, la germana. Si hi hagués molta gent com ella, d’altra manera anirien les coses. Ara tornaria a dir el mateix que en Higgins però me n’estic.

*

“Visita pastoral” Collage postal d’OX


12 comentaris:

Agnès S. ha dit...

Matrícula, espantaputes,...hahaha!
Més, més, Olga! Si et plau! que si per una banda, el que t'explica la teva amiga no fa gens de gràcia, per l'altra.... :-))))))

cantireta ha dit...

Molt bo!!

Joan Josep Tamburini ha dit...

Hi han que l'anomenen la dobla blanca, per la fitxa del dominó. Ara, als més grans que no portem sotana, els joves ens diuen carques. El món a l'inrevés. Una abraçada: Joan Josep

Clidice ha dit...

És magnífic comprovar com, més enllà dels clixés, hi ha intel·ligència i sentit de l'humor arreu. :)

GLÒRIA ha dit...

Mai no havia sentit la paraulassa però la incorporo d'immediat al meu vocabulari. I també la matrícula. Tot molt divertit excepte la notícia que espanta la gent de bona fe.
Salutacions, Olga!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La parauleta pertany a l'argot clerecial, els que millor coneixen la relació existent entre algunes persones de religió i determinades professions de gran demanda.

Joan ha dit...

Bufa, doncs no la coneixia gens ni mica. Quines coses...

Alyebard ha dit...

Tot i la rialla que m'has arrencat em preocupa més aquesta taca d'oli que s'escampa.

El porquet ha dit...

Oh! Boníssima! No la coneixia pas ni l'he sentida mai esmentar!

Ara, déu n'hi do amb el personal que s'està escampant, no? Mentre no ens facin combregar amb rodes de molí...

manel ha dit...

D'una banda no veig clar aixó de que s'espantin tan fàcilment.I per altra banda el que realment es preocupant son les taques d'oli ja que son molt difícils de treure.¿Pot ser amb pols de talc?.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

M'ha fet riure molt la parauleta, perquè no la coneixia...però no estic pas segura que aquestes bones senyores s'espantin per això, potser les atrau més( per allò del "morbo")!!!

Manel Aljama ha dit...

Molt interessant. Em guardo aquest neologisme ;) i el faig circular..
Vaig molt sovint a Madrdi i allà ja es diu "os vamos a poner a pan i agua"
Per sort diuen (ho he sentit en castellà): "No hay mal que cien años dure". Si em arribat fins aqui i no han acabat amb nosaltres bona notícia és!
Una abraçada