CARA DE SOROLL

CARA DE SOROLL


*

17-1-12

*

Aquesta cara de set déus que fa Ernest Teodor Hoffmann ( Koenigsberg 1776- Berlín 1822), escriptor i compositor, és la que feia quan sentia sorolls molestos. És la mateixa que faig jo amb el mateix motiu. El que no sé és si les ciutats eren més sorolloses ara que al temps de Hoffmann. Jutgeu pel que escriu l’home, que per cert va néixer un 21 de gener: “Varsòvia és una ciutat molt bulliciosa, sobretot al carrer Freta, on resideixo. Ahir, dia de l’Assumpció, vaig rebatre els meus paperots per posar-me al clavicordi i distreure’m amb la composició d’una sonata; però al cap d’un moment em trobo en aquella situació del músic furiós segons les tribulacions que refereix Hogarth. Dos carreters, un mariner i tres mossos de botiga es barallaven sota de la meva finestra; el jutge, davant del qual exposaven enèrgicament la seva causa, era un fruiter que venia el seu gènere en una bodega veïna. Per si avalotaven poc amb les seves veus ronques i dures, van trobar aviat un digne acompanyament amb les campanes al vol de l’església dels Dominics; bordaven tots els gossos de la ciutat; la ‘troupe’ del circ de Loenbach desfilava al so de trompetes i tambors, i una manada de porcs desembocant del carrer Nou es va enredar amb les potes dels cavalls entre rebombori infernal de grunys i renills. ¡Quin aldarull, quina cacofonia! Vaig tancar de cop l’instrument, llençant a l’aire els meus papers i vaig fugir bojament camp a través.”

¿De què em queixo jo, estimats lectors? Pobre Hoffmann, si només cal veure-li la cara... I és que el soroll perjudica seriosament la salut. Ara he enviat als advocats de l’Associació ACCCA (Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica) els documents on el meu alcalde i la Guàrdia Urbana reconeixen que cal protegir els mendicants sorollosos de carrer (els d`amplificador i musiqueta sense permís municipal) contra el pobre veïnat que els ha d’aguantar, que paga religiosament els seus impostos i no pot treballar però no té el camp a prop, com sembla que tenia Hoffmann. I si m’hagués d’emportar l’ordinador, amb els cables que hi tinc, feina rai...

*

Gravat de Hoffmann, sense signatura. 1911- Impremta Heinrich i Cia. Barcelona.

8 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

En un col.legi, ni diré el seu nom, els alumnes pagaben a uns d'aquests músics , perquè toqués al peu de la finestra a l'hora d'un cert professor...
Tinc la sort de viure en un barri tranquil i el mateix em passava a Cambrils. A l'Àfrica els sorolls eren nocturns. Les "roussettes" (les guineus voladores, uns rats pennats molt grossos i que fan un xisclets molt aguts i els tam-tams de les crim`nies...
Una abraçada: Joan Josep

Helena Bonals ha dit...

Jo visc entre sorolls a casa, i molt tranquil·la on passo els caps de setmana. A vegades és molt dur d'aguantar els veïns, la música-soroll a totes hores. I si tens una sensibilitat especial encara més, m'imagino. La mateixa sensibilitat que et fa escriure tan bé.

Lapsus calami ha dit...

Si almenys no foren tan dolents, potser els escoltarien i tot. Imagina't que el Paganini -amb amplificador i tot- es posés a la cantonada. :)

GLÒRIA ha dit...

Em molesten els sorolls però per sort els pateixo poc. Si els sorolls t'han servit per escriure, tan bé com sempre, sobre Hoffmann, jo t'agreixo que m'hagis fet recordar la Barcarola.
Amb afecte, Olga!

Joan ha dit...

Recordo una entrevista al Monzó on explicava que utilitzava uns aparatosos cascs d'aquells que fan servir els usuaris dels martells pneumàtics. Em va semblar exagerat, però ben mirat...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Els dirigents d'algunes administracions públiques s'han convertit en simples mobles de luxe sense capacitat de gestionar.
I així ens va!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El soroll és un agent provocador de malalties, en efecte. I més en esperits delicats, que no tots ho són. D'aquí ve que uns vulguin enterrsr-se en el soroll i altres el pateixin com una maledicció.
A mi el soroll també em fa molt de mal, Olga. Sort que a casa no en tinc gaire.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Veig que el soroll ha estat sempre present a la vida de les persones des de fa anys i panys, a mi també em molesta molt. Per sort , on visc, no n'hi ha gaire...
El que no m'ha molestat mai ,és el de les campanes, ben al contrari, m'encomanen pau.
Petons,
M. Roser