EL PACIENT RELAXAT -CONTE PER A LA SALA D'ESPERA DELS DENTISTES

EL PACIENT RELAXAT


Conte per a sala d’espera dels dentistes

* 15-1-12
*



La insidiosa agulla de la xeringa anestésica ja ha explorat la geniva i el líquid comença a fer el seu efecte.

Mentrestant, el pacient escolta al seu darrere, amb el cor atemorit, la dringadissa dels aparells niquelats a la tauleta quirúrgica.

Tanca els ulls, sempre ho fa així, encara que el focus no fereixi la vista. Prova de situar cada cosa al seu lloc però és impossible, perquè no domina la tauleta, el seu cervell ni les mans del dentista.

Obrir la boca al màxim, treball de mans, burxes exploratòries amb el seu clec-clec anunciant el que vindrà en breu. Mitges paraules dites en veu baixa a través de la mascareta, a fi i efecte que el pacient no identifiqui l’acció.

Per fi, la turbina que s’engega i la fresa que comença. Impossible dominar les arrugues al front i a la vora dels ulls. La resta del cos obeeix l’ordre de relaxació que s’ha imposat: mans, peus, coll: respiració fonda, deixar-se anar. Així que es descuida ja torna a notar el cos encarcarat, respiració, relaxació, tornem-hi.

Tot el cap repercuteix les vibracions agressives. La calavera vol repel·lir els atacs, però el cos la immobilitza. L’os, reprimit i en procés de mutilació, es comença a rebel·lar. Els ulls del pacient es concentren, parpelles tancades, en un color groc difús com llana tintada.

Hi ha un moment que la turbina empeny la fresa de punta més fina fins obrir un camí a través de la geniva i perforar el teixit tou, i es retira tot seguit.

Aquest caminet obert, gairebé imperceptible, introdueix un filament que procedeix del nervi dental i enllaça amb una xarxa de nervis facials. Aquests, alhora, interaccionen electritzats i arriben al recobriment cerebral més proper al lòbul anterior esquerre. Alertades les alarmes d’aquest lòbul, s’activen els ressorts mecànics que resolen la intervenció del cos, sempre obedient als dictats cerebrals.

El pacient, amb els ulls tancats i dispersos dins del líquid amniòtic del focus groc, tira un braç enrere i, amb llestesa, mentre el dentista sol·licita una altra broca i demana a l’auxiliar que aspiri la saliva de la boca badada, agafa una mena de filaberquí, ell no sap com se’n diu, però segurament és una de les turbines amb fresa de la tauleta quirúrgica.

Quan el dentista torna als queixals, el pacient clava la turbina-filaberquí al coll del dentista, girant-la en diverses direccions i sempre amb els ulls tancats. El crit que surt de la gola de l’especialista és fluix perquè la mascareta l’ofega i la sang també. L’auxiliar no sap què passa ni veu el filaberquí robat pel pacient, tota vegada que aquest l’ha tornat a la tauleta i creua les mans sota el protector de cel·lulosa que se sol posar sobre el pit per evitar taques i residus.

Així com hi ha arribat, el delicat filament elèctric abandona el lòbul frontal esquerre del pacient, baixa per la xarxa per on ha accedit al cervell, segueix els nervis facials i el dental i s’arrapa a la geniva, on queda a l’espera.

El resultat és la mort accidental del dentista per manipulació errònia dels aparells en un moment de distracció fatal.

El pacient no s’ha adonat de res. Ha actuat d’esma induït pel seu cervell, però això no ho sap ningú, al consultori. I ningú sabrà mai que l’esquelet del pacient relaxat, en sentir atacada la seva calavera, ha actuat en defensa pròpia.

*

OLGA XIRINACS

22-11-11

Sobre una imatge de Joan Brossa i Joan Ponç -Dau al Set.

8 comentaris:

Montse ha dit...

ai Olga, quin iuiu!

amb el poc que m'agrada a mi anar al dentista... gñññññ...

em recorda l'acudit aquell "eh que no ens farem mal?" ;) però "in extremis"!!

Lapsus calami ha dit...

Defensa pròpia, res a dir, res a fer. Se siente, que dia aquell. Molt bo. :)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ui... Conte ben escrit i ben descrita l'angúnia que es passa a cal dentista.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Mare meva, no sé pas si em relaxaria jo si llegís aquest conte a cal dentista...
Jo tenia una tieta(ja fa molts anys d'això), que un dia va anar al dentista i li va fer molt de mal. Quan va haver-hi de tornar, ella li va preguntar:-Em farà tant de mal avui? Resposta sorneguera:- Una mica més que l'altre dia. La tieta es va aixecar de la cadira i no va tornar mai més al dentista...
Bona nit,
M. Roser

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Deliciós conte!

Galionar ha dit...

Ostres, Olga, m'imagino que aquest conte se't devia acudir algun dia que eres víctima de les arts d'algun dentista; mentre ell anava fent, tu devies anar maquinant... Un conte boníssim, de debò!
Una abraçada!

Manel Aljama ha dit...

M'ha encantat!
Em sento identificat i més d'un cop m'han vingut ganes de fer això!
El penjaré al twitter.

Enfermetat a la Geniva ha dit...

Ostres, quina por ser dentista!
Bon conte Olga. Felicitats!