TRISTESA D'AMOR O DEPRESSIÓ?

16-10-11


*

TRISTESA D’AMOR O DEPRESSIÓ?

*

La preciosa pintura del flamenc Jan Steen (1652-1679) hauria de ser motiu de contemplació acurada, per tota la riquesa que conté i per tots els detalls

que els pintors flamencs del XVII ens ofereixen pel que fa a la vida de cada dia a les cases burgeses. El principal exponent seria Vermeer de Delft, però al seu costat brillen interioristes i paisatgistes com estrelles en una galàxia. Aquí les sedes, les pells, el llit amb dosser, el llaüt penjat, la riquesa del tapís, el rellotge de ratera, els detalls d’una família portada amb cura. El quadre es titula “La malalta d’amor”.

Steen va pintar més dones malaltes, però aquesta noia jove, que he admirat des de sempre, ara em fa pensar almenys en dues cançons tradicionals nostres, també precioses i que cantem des de fa molt segles. L’una és “El testament d’Amèlia”, Amèlia malalta, tercera filla de Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença, al s. XIV; la història és trista, i la depressió d’Amèlia, aliada segons sembla amb el verí que li donava la mare, la va portar a la mort.

L’altra cançó seria “Muntanyes del Canigó” , joia apreciada. La seva parella, “Muntanyes regalades”, sembla que va ser composta per celebrar les noces del rei de Mallorca amb Esclermonda de Foix, al s. XIII. Penso que totes dues peces es podrien agermanar en el temps. La noia de “Muntanyes regalades” beu vi del Rosselló i no vol ser pastora; però el jove de “Muntanyes del Canigó” confessa: “... Lo rossinyolet s’és mort,/ l’enyorança m’hi ha agafada., / ja ne som caigut malalt / d’una crudel mala gana. / Ningú sap el mal que tinc, / ningú coneix lo que em mata / sinó una nina que hi ha / que me’n té l’amor robada...”

El bon doctor que visita la jove enamorada de Jan Steen hauria tingut bona cura de la depressió dels dos personatges de les muntanyes sempre enyorades. Contra el verí potser no hi hauria pogut fer res, però missatger d’enamorats sí que en podria haver estat, en el cas del noi que no gosava declarar-se...

*



6 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Un post trist, Olfa. Sí, el mal de ben segur que produeix un tipus molt concret de depressió que abans, si es curava, era fent llit i deixant passar el temps si era possible canviant d'aires.
Quant a la cançó d'Amèlia en la versió que canta en Serrat i en alguns cançoners s'enten que la mare d'Amèlia és amant del seu gendre, el marit d'Anèlia. En el seu testament, Amèlia deixa el seu home a la mare comptant que ja se l'ha prés.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Moltes penes i tristors d'abans avui serien tractades com a depressions.


El tema de la mare rival de la filla o a l'inrevés és molt present en la cançó i el conte tradicionals, encara un temps en el qual les edats de mares i filles eren molt més properes que no pas ara. Per a suavitzar el tema es van anar canviant les mares per madrastres.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimada Olga, m'hi he vist, en aquest quadre, quan tenia vint anys.
Sort en vaig tenir, jo també, de trobar un bon metge de capçalera que em va obrir els ulls. La meva malaltia era d'amor, i el doctor va saber com desviar hàbilment la meva atenció vers un altre amor: l'amor que l'art, la creació, em podria proporcionar. Ho va encertar de ple, perquè aquí estic.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Molts d'aquests quadres ens han ajudat a saber com anava la vida per aquell temps.

Alyebard ha dit...

Molt bona entrada. Els mals d'amor costa de portar-los.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

No sé si les malalties de l'amor són gaire fàcils de curar, però aquest doctor sembla que hagués tingut clientela...Boniques aquestes cançons tradicionals.
Petons,
M. Roser