ESDRÚIXOLES




Escric des del punt ínfim d'una Terra única,

però en terra minúscula que la secada fa aromàtica

i, tot i eixut, al bosc profund hi ha la florida esplèndida

de l'arítjol que trena, en traïdoria, una liana estàtica.

Cingles avall, èpica esllavissada geològica,

veig la planta més fèrtil, en gradació arqueològica

fins la ciutat romana. Hi ha una capella gòtica

on oscil·la una llàntia enla calma amniòtica

i on una dona vella, en lenta parla estròfica,

no sap que la pregària es fa mirífica.

Per límit i frontera, la platja groga i blava de la mar probàtica.

No cau bé entre els moderns ni una paraula cèlica

si no és en clau científica, astronòmica.

Però en mi, una insistents ascendència gaèlica

fa que des del punt que he dit, vora una cova umbràtica,

detecti, en l'arc que fa la Roca Foradada, una presència angèlica

amb vels de Salomè a ponent, morbidesa concèntrica

que excita el cos i l'esperit (per separat) en una dansa tàntrica

i que, així queda escrit, confio a la informàtica

en clau d'inspiració, sense pressumpció emfàtica.


*

OLGA XIRINACS. 'Plaquette' TU, DES DEL MAR (Òmicron)


*

Algunes esdrúixoles pertanyen a una antiga cançó que cantava en llatí al cor del col·legi.

5 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quines imatges poètiques més belles!
El contingut d'Esdrúixoles, per meditar-hi amb calma...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Ja té mèrit, lligar poesia a base de paraules esdrúixules.

Jacqueline ha dit...

Personalment "Morbidesa umbràtica" és el poema que més m'agrada de la plaqueta i també "Escenari".
No perdis aquest sentit de l'humor fi, Olga. És l'únic que ens salva quan sembla que tot s'enfonsa. Les nostres cèl.lules necessiten somriure. Totes... les neurones encara més!

Joan ha dit...

Tot un exercici. Felicitats. I gràcies pel regal.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Una lliçó magistral de com combinar les esdrúixoles utilitzant-les per parlar-nos de la teva terra, d'arqueologia, dels romans...tot molt ben relligat.
Una abraçada,
M. Roser