TRISTESA DE LLUNA


*
6-3-11

*
Les comparses prenen posicions a ponent i és horabaixa. Vidres i metalls dels edificis són foc a les últimes clarors: ferro encès. Es retalla, blava i rotunda, la Mola de Colldejou presidint la infinita via de llums, ritmes i vestits vaporosos que comencen a desfilar precedides de les bèsties de foc. Marea de fantasia i desig que arriba en ones sonores als carrers laterals, exclosos de l’explosió de llum i del moviment compassat de les escoles de dansa.

La lluna veneciana tot ho contempla amb la seva fonda saviesa, la que recull el desig no acomplert i el que es va acomplir i ha mort. Tristesa de lluna amb els ulls buits. Darrere de les òrbites potser s’hi amaguen llàgrimes com les del carnaval distant d’Orfeo Negre, de Jobim i Bonfà amb el rerefons de Vinicius de Moraes. Aquell Orfeu mític, que feia adéu a la tristesa precisament aquests dies, perquè els altres eren d’aquella malenconia que ell, com tots nosaltres, volem dissimular darrere d’una màscara, grotesca o bellíssima.
*
Foto d’OX

5 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Enguany he cregutveure una certa apatia en les desfilades, Serà la crisi?

El porquet ha dit...

Si hi hagués menys màscares i més franquesa i sinceritat, potser, i dic potser, tot aniria una mica millor.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

A vegades la màscara descobreix més que no cobreix... En la màscara sempre hi ha el reflex d'alguna cosa. Per això la imatge de la lluna em sembla encertada.

Iris ha dit...

Adéu tristesa,
lluna negra endolada.
Esclat de llum!

Un intent haikero.

Bon diumenge olga!!!

Pilar ha dit...

Quan arriba aquesta data, la màscara que sempre m'atrau és la de Pierrot. La seva llàgrima és impactant al mig de la gatzara.