*
3-3-11
*
“Si - plo-vi-a - men-ja-rí-em- / cuquí, cuquí, cuquí, cuquitos !” Aquest és el cant d’un ocell. El que en diem una onomatopeia, o paraula imitadora d’un soroll, etc. En sé la tonada, però no a quin ocell correspon el cant. Me l’ensenyava la iaia quan jo era petita i no l’he oblidat. Ho escric perquè avui plou després d’una llarga secada. No plou gaire, com fa l’embarbussament: “De ploure prou plou, però plou poc”, que s’ha de dir ràpid. Generalment, la pluja que miro des de la finestra no arriba mai a mullar una rajola sencera del carrer. Fa només una llepada. Però veig els coloms com estiren les ales amb gust per refrescar-se i penso que els ocellets estaran contents. Una mica contents, perquè ja no plou. Vist i no vist.
De noia vaig passar una temporada a Benasc, on hi tenia l’oncle farmacèutic i família. Guardaven la nata de la llet i la batien per farcir bunyols. Oh delícia... També en feien mantega. Vida rural, tranquil·la. Amb la neboda del rector, noia de la meva edat, pujàvem a Cerler, ara famosa estació d’esquí però llavors no encara. Ella m’ensenyava altres onomatopeies d’ocells locals. Cal advertir que la gent del lloc parlaven el que alguns en diuen despectivament patuès, o barreja de llenguatges, en aquest cas aragonès-castellà-català.
Un dels ocells feia: “¿L’hasvistoesemalarrassadeviolín, sim, sim sim?” Un altre deia: “Tió, tió, tió, tiopéeee-pe”. Jo llavors no prenia tantes notes de natura com vaig començar a fer després, i ben greu que em sap de no tenir tots aquests ocells localitzats. No vaig tornar a Benasc, però tampoc som el que érem, i aquella joventut lluminosa i calma es va quedar per sempre més en el record. Ningú tampoc ens va pintar mai, perquè no hi havia cap Renoir ni cap Monet a prop per retratar-nos entre l’alta herba verda d’un estiu lluminós.
Tot això m’ho ha fet pensar la pluja. Una pluja que ja s’ha acabat sense mullar tot el terra. Mentrestant, un vaixell pintat de negre que s’espera per entrar a port, fa una fumera també negra que indica vent de llevant per la lleugera inclinació. Un llevant sense núvols, sense amenaça de naufragis ni tsunamis. Sense marees fortes. Un mar casolà sense aventures homèriques, vaja.
*
Pregunto a Jordi Dorca si trobaria l’ocellet de la pluja... amb el seu verb d’antiga usança.
*
Collage d’OX.
7 comentaris:
Olga,
Encara no l'he trobada, aquesta mimologia. Hauré de demanar-ho als especialistes en mimologies i en ocells. A veure si entre tots plegats ho trobem.
Una abraçada.
¡Caram! I tot això per quatre gotes. ¡Qué t'imaginaras quan plogui a bots i barrals! Una abraçada: Joan Josep
Quins records més bells! Serva'ls a la memòria, desa'ls per a tu. Un temps en que el respecte per la natura, la vida al camp i la llengua potser eren més presents que ara.
Els ocells són imatge de l'ànima i el seu cant el cant de l'ànima del món en les seves veus dieverses... Quin món més bell!
Pel temps de les cireres, alguna mena d'cellets contava: senseví, senseví.
No ho sé, podrien ser els oriols.
Els que sou de ciutat us perdeu un dels millors cants d'ocell: els dels musols quan criden les xutes.
És una mena de XUUUUT xiulat que retrona entre la foscor de la nit.
Els meus records de petita també són "entre l’alta herba verda d’un estiu lluminós". No m'hauria d'haver fet gran.
Publica un comentari a l'entrada