LES DUES PLOMES


*
18-3-11
*
LES DUES PLOMES
*
Una vegada eren dues plomes que s’havien cansat d’escriure. És a dir, elles no: s’havien cansat les mans que les feien anar.

Les plomes seien ben arrapapades a les seves cadires però s’avorrien. L’una li deia a l’altra: “Recordo haver escrit aquell poema on sortia un enamorat que posava flors sobre el cos de l’enamorada” “ Ja el conec, aquest –responia l’altra -, l’enamorada sentia la frescor dels pètals sobre el seu cos, i l’aroma...” “Després es va acabar tot.” “ I nosaltres, ¿per què ens acabem? La meva tinta s’ha assecat, ja.” “Jo encara en tinc, perquè havia d’escriure un poema, però la mestressa plorava tant sobre el paper que les lletres s’ofegaven i ho va deixar estar. Em feia llàstima, pobra dona.” “La meva mà es va morir. Ara que hi penso, ¿oi que les nostres mans s’havien trobat més d’una vegada?”
*
Postals d’OX

4 comentaris:

Montse ha dit...

tot això ho deien mentre els amos de les plomes assistien a un curset de Mackintosh?

és bonic, Olga, però trist...

nosaltres fa quinze dies vam rescatar una capsa plena de plomes estilogràfiques que guardem des de fa més de vint anys!

a mi els bolígrafs no m'han agradat mai! O llapis, o ploma o, fins i tot, punta fina, però boli... ai, uix... (tot són gustos, suposo)

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Mentre l'esperit que mou les mans estigui ple de vitalitat, les plomes dibuixaran lletres que expressen art literari. I serà per molts anys:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'agrada que les plomes parlin, que dialoguin entre elles, que s'estimin...

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Preciós l'escrit de les plomes, però m'han fet una mica de pena.
Seria bonic que unes altres mans les agafessin i les fessin moure com un rem a la barca i utilitzessin paraules tant boniques i tendres de les que, com les ones , no tenen mai fi.
Un petó,
M. Roser