*
29.4.10
S’acaben les clares llums d’abril, el mes que havia despertat les flors i la malenconia. Abril ara té les tardes allargades que llisquen suaument sobre el mar en amples pinzellades blau apagat i gris pàl·lid. Plomes blanques, mandroses, i fum de barco en la calma. “La primavera és com un nen que sap poesies”, diu Rilke.
Diumenge a mitja tarda, una dona es volia llençar pel Balcó, i ja es despenjava part de fora quan un home la va agafar fort pel braç i entre dues persones la van treure. La dona plorava. No sabré mai la història. “ ... abril, el més cruel dels mesos...” pensa Joan Vinyoli en “Tot és ara i res”. Diuen que és cert, que la primavera entristeix. Però hi deu haver excepcions en els colors esperançats que busquen el sol per créixer.
*
Diumenge a mitja tarda, una dona es volia llençar pel Balcó, i ja es despenjava part de fora quan un home la va agafar fort pel braç i entre dues persones la van treure. La dona plorava. No sabré mai la història. “ ... abril, el més cruel dels mesos...” pensa Joan Vinyoli en “Tot és ara i res”. Diuen que és cert, que la primavera entristeix. Però hi deu haver excepcions en els colors esperançats que busquen el sol per créixer.
*
*
*
Collage d'Ox. Sèrie "Últimes llums".
4 comentaris:
Jo crec que la tristor o la melangia de la primavera ens la provoca aquest estrany contrast entre la vida que reneix esplèndida i nosaltres que envellim.
Bon comentari, el de Júlia. El subscric. Si de cas afegir-hi que la vida, que de vegades pot ser cruel fins empenye’ns al suïcidi, és bonica, només cal que d’ella n’esperem menys del que ens dóna.
La vida i la mort es toquen, tenen un diàleg tan intens. Matrimoniar aquestes forces és l'ideal, però a vegades una o l'altra es desboquen.
No sé si podria suportar tenir la teva vista en aquests moments, la primavera deu semblar molt trista.
Publica un comentari a l'entrada