AMORS DE CARVANTÍ I CARVANTINA A L'HORT DEL TROBADOR


*
1 de maig 2010
*
Carvantina, Carvantina,
més preciosa que les flors,
en veure el pit que em mostreu
s’han encès los meus amors


Dos bolets vostres orelles,
dos tomàquets vostres galtes,
i quan dic galtes vull dir
les que es veuen, no les altres.

Dues albergínies plenes
vostres pits, i ben turgents,
que si vós m’ho permetéssiu
hi clavaria les dents.

La carxofa la reservo
pel dia aquell, Carvantina,
que us traieu eixes faldilles
per veure cosa divina.

Vostres dents són com grans d’all,
perfectes, blanques, sucoses,
amb un bigotet damunt
que les fa més amoroses.

Tinc un hort amb pebroteres
i fruita de tots colors,
i herba per prendre la fresca
ben despulladets tots dos.

Vora del rec faig els versos
mirant com puja la fava:
amb tanta força que té
així que em distrec ja es clava.

I no us dic, quan la figuera
treu tots els sucs de l’estiu:
figa negra, figa rossa
que m’acull dins del seu niu.

Ni el rei ni lo president,
ves lo que us dic, Carvantina,
ni el de dreta ni el d’esquerra
tenen la vida tan fina.

Ara, quan acabi els versos
aniré al meu editor,
un home del Priorat,
que em farà un llibre barat
per publicar els meus amors.
*
Carvantí de Porrera, trobador.
*
*
Collage d’OX amb retrat de Carvantí i Carvantina.

8 comentaris:

Israel Clarà ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Israel Clarà ha dit...

COBLA DE L’EDITOR
A INSTÀNCIES DEL TIMBALER DEL RUC

Qui pogués ser Carvantí
i conèixer Carvantina,
i menjar tants fruits prohibits
i sucosa mandarina.

Perquè a l’hort dels meus amors
no hi ha fruita que maduri,
ni cap fava ni cap flor
que s’empini ni perduri.

I és així que em passo els dies
esperant el que vinguera
i em portés tots els seus versos
plens de blat i pols de l’era.

I publicar els poemes
que faran trempar Porrera,
quan Carvantí els llegeixi
a l’ombra de la figuera.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Des del Cantar dels Cantars, Carvantins i Carvantines es declaren amor en vers, i que per molts anys!

Arare ha dit...

"D'allà on no n'hi ha no en raja" però ens hi esforcem ;)
aquí va la meva, doncs:


El Carvantí del meu mar
A Carvantina s'acosta
i li diu
"d'hort no en tinc,
i per això ploro!
tinc un bosc
on no hi ha flors,
alls ni cebes ni raïm,
però, reina, vine aquí
i mengem figues de moro!"

Olga Xirinacs ha dit...

M'agrada despertar els vostres instints poètics, que tots amagueu al fons del cor: ¡deixeu-los sortir, encara que no siguin políticament correctes!¡Què carai!
No us reprimiu. Creeu els vostres personatges per criticar aquells a qui la tingueu jurada. Així ho feien els trobadors. Riureu, i això és sa.

l'agutzil de Rocaura ha dit...

Senyora Olga:
aquest Carvantí de Porrera,
no serà pas família d’un Carvantes ja famós?
Perquè si així fos,
quina nissaga més rimera!
(Perdoneu aquest humil agutzil que s’ha vist amb cor de posar el nas sense traça, perquè ja se sap que qui no en ve de raça, o en fa poc o en fa massa)

Olga Xirinacs ha dit...

Per satisfer la natural curiositat dels lectors d'aquest blog, s'ha de dir en veritat que nosaltres també vam quedar sorpresos (vull dir el meu editor i jo). Després d'haver conegut don Venancio Carvantes, d'Oviedo, que va ser el primer, i del que tornarem a parlar, perquè és el nostre assessor de castellà, va sortir el torero Carvantinho de Bragança dient que era nebot seu. I ara ens arriben poemes d'un individu que es fa passar per trobador i que sembla que es diu Carvantí de Porrera, o sigui, el cognom catalanitzat... Haurem de parlar amb don Martí de Riquer o amb don Armand de Fluvià, perquè ens estableixin l'origen i veracitat d'aquesta nissaga.
Els mantindrem informats.

Francesc Mompó ha dit...

Hola Olga, el meu e-mail és: fmompo@msn.com
Una abraçada