ONDA


*
Aquesta bellíssima forma corba i plana és el final d’una ona marina que extingeix la seva força a la platja d’un matí d’abril. La natura la produeix en un moviment continu i som nosaltres els que li atribuïm sentits i significats diversos, segons ens dicten el pensament i la imaginació.

Paul Valéry descriu la mar com una agitació constant. Al seu “Cementiri marí” escriu: “(...) La mar, la mar que sempre recomença / (...)”. Aquestes paraules em fan pensar que m’he de convèncer a mi mateixa i forçar-me a actuar, a recomençar un dia i un altre.

Jorge Manrique comparava la mar a una immensa sepultura on desemboquen els rius de totes les vides, fins i tot les més orgulloses i esplendoroses. Els antropòlegs, en canvi, atribueixen al mar l’inici de la vida. Pot ser un viatge d’anada i tornada i així es tanca el cercle.

Al mar li reconec el noble moviment de saludar-nos de cara, de venir-nos a trobar, contra l’actitud del riu, que ens passa de llarg amb desdeny i sense mirar-nos. Aquesta onda perfecta, imitada per les puntaires de Chantilly, d’Alençon i de Venècia, és una obra efímera que exposa la seva filigrana sobre l’arena rossa només un instant, el suficient per meditar, ja ho veieu, sobre la mort i la vida, sobre l’esforç i la fugacitat.
*
*
*
Fotografia d'OX

7 comentaris:

miquel ha dit...

i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
:-)

Josep Gironès Descarrega ha dit...

I bo és que al darrera d’una ona n’arriba una altra.

Mireia ha dit...

Que faríem sense el mar!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Efímeres, les onades del mar, sí... Però, magnànim, el mar sempre retorna.

Sandra D.Roig ha dit...

Ai! la maregassa amiga, fidel i compliç. (no puc posar accents que el teclat de la feina no em funciona be).
Una abraçada.

Joan Josep Tamburini ha dit...

I per els budistes i el zen, és el simbol de la Unió total de totes les coses. Aquella gota d'aigua insignificant, que es fa immensa a l'unir-se a l'oceà. Una abraçada: Joan Josep

Mercedes ha dit...

Tantes coses inspira el mar...!
Tants poemes...!

Prodigio

Y el rumor
se hizo un lecho en tu aliento
y los cantos
sonaban en tempos sin tempo
en espacios de sueños
en espacios de mar

Y el azul
envolvió tu piel de espuma
y una ola
emergió de tu vientre

Ojos de arena
Labios de medusa
Manos de canto rodado

¡Mujer! ¡Mujer!

Mercedes Delclós