L'ESTATUT


*

Aquest és l’edifici on l’Estatut és custodiat per eficients camarades. Així que s’atreveix a treure el cap per respirar, cop de culata i al cau. Veus autoritzades fan circular que el seu estat de salut és greu, i faríeu bé de preparar els vestits de dol.
*
*
*
Collage d'OX

7 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El gran dictador Francisco Franco s’acomiadà dient que ho deixava tot lligat i ben lligat. Anys després, amb una farsa de transició pel mig i mentre transitem per una democràcia imperfecta, ens adonem que els reaccionaris tenen el país tal com volia Franco.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per dignitat, a "aquest" Estatut ja l'hauríem de donar per mort i enterrat. I un cop respectat el temps de dol -em sembla que més de tres anys és prou- anar-ne a buscar un altre de més "independent".

Núria ha dit...

Bon dia Olga,
em comentaves al meu blog la teva impressió sobre les fades.
Per a mi són, simplement, éssers mitològics, productes de la imaginació. Com els faunes, en versió masculina. I m'agraden els espais ñper imaginar altres mons.
Ja veus, cadascú interpretem el món de maneres diferents.
Fa dies que tinc el bloc abandonat. La mare no està fina i jo tinc una tristor dons. Com un sentiment de comiat.

Olga Xirinacs ha dit...

Núria, ho sento, i t'acompanyo en esperit, com una de les bones fades que tu proposes. La fada pot ser un desdoblament espiritual, ¿no et sembla?

Sí, Teresa, hi ha coses que es tornen estèrils o que es podreixen, i aquesta n'és una.

Clidice ha dit...

com la Teresa, crec que ens convé aire fresc i sense tants lligams :) amb la mirada neta cap a la brisa suau que pugui venir d'Europa. I així potser començarem a tenir un país seriós, que això ja comença a fer angúnia.

Arare ha dit...

fa temps que me'n vaig acomiadar i no em queda cap mena d'esperança.

És greu, això meu?

Olga Xirinacs ha dit...

Arare & Co. la cosa és greu no perquè sigueu, o siguem, culpables de res, sinó per als governants, que ens fan sortir pedres al fetge i al ronyó a tots els que ens preocupem o preocupàvem per allò que en diem país. I que ens xuclen la sang com paparres.
Els passotes són els que en surten més ben parats, vet aquí la lliçó del temps.