EL MÉS GRAN DELICTE

EL MÉS GRAN DELICTE
*
2-12-13
*
Entrem al desembre més o menys congelat. Com de costum, uns se n’alegren més que els altres. Ara no em refereixo a les situacions de misèria real de les capes baixes de població ni del benestar creixent i ostentós a les bandes altes. No. Sinó de les satisfaccions o disgustos personals que provoquen aquests dies. Ja he pogut llegir als mitjans allò tan pijoprogre de: “a mi el folklore del Nadal em fastigueja”. I també tot el contrari. Es podria dir, doncs, que aquest és un mes provocador.
            Fullejant un llibret d’Unamuno que hi ha en un dels petits prestatges/biblioteca que tinc repartits per la casa, trobo un esment de Calderón. És quan el bon rector del poble de Lucerna de Valverde, don Manuel, confia a l’amiga Ángela: “(...) ya lo dijo un gran doctor de la Iglesia Católica Apostólica Española, ya lo dijo el gran doctor de ‘La vida es sueño’, ya dijo que ‘el delito mayor del hombre es haber nacido’ Ése es, hija, nuestro pecado: el de haber nacido (...)”
            Hi estic d’acord, però no puc tornar enrere, perquè l’evangelista assegura que no es pot entrar de nou al ventre de la mare. Amb els anys arriba l’època dels grans  descobriments. Recordes el llibre de J. Pous i Pagès (1873-1952) “Quan es fa nosa”(1904). I t’adones que fas nosa. També els mitjans s’encarreguen de recordar-nos la càrrega que som els grans i els encara més grans. I voldries alliberar-te tu mateix, la família i la societat d’aquesta pesantor que ens/els produïm. Llavors és quan, amb Calderón, Unamuno, Mallarmé i tots els que han arribat a les mateixes realitats, sabem que el nostre delicte primer és haver nascut.
            ¿Qui em canta, per consolar-me, el Nadal Blanc de Bing Crosby? Sí, aquell que recorda quan érem infants i encara no havíem fet els terribles descobriments.
            *

            Postal amb frase de Mallarmé.

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En abstracte: al capital li fem nosa, però ens necessita per alimentar-lo. Una cosa així com la relació estrafeta España-Catalunya.
El Nadal és provocador, sí. Perquè és l'esperit que truca a la porta i poc se sap com respondre... Ens toqui el que ens toqui -i a alguns ens toca cada cosa!-, intentarem fer una bona figura, aquests dies, com diuen a Itàlia. Almenys no perdre les formes.

Eduard ha dit...

De ben segur que hi ha una explicació freudiana a la repulsió pijoprogre, com dius, a la imagineria nadalenca. Com en general a la cultura popular. Repulsa que està en la base de la suficiència antinacionalista de determinat sector presumptament intel·lectual.
Alguna base d'odi a la infància deu haver-hi, o d'odi sembrat a la infantesa, no sé.
Naixem, i en efecte no hi ha marxa enrere. L'adult, el vell, ha de conservar aquest infant que l'ha format. I el Nadal és una bona excusa.
Vivim a base d'excuses, al cap i a la fi.

M. Roser ha dit...

A mi el què em fastigueja és el consumisme d'aquestes festes...
També penso que és una bona època perfer les paus, amb l'infant que tots vam ser un dia!
Els grans fem nosa? La meva mare sempre deia: quan algú em fa nosa, m'aparto! Que pensin els que venen al darrera que algun dia estaran en les mateixes condicions que ara els molesten...
Petonets Olga.

gloria abras pou ha dit...

Fa molts anys que Jean Paul Sartre, en una sola frase, em va dir que ell no havia demanat per venir al món. Estava clar que a mi em passava igual.
Les festes nadalenques no em molesten però si que em molesta l'excés comercial que comporten i que desllueixen del tot el seu esperit perquè, Nadal, tant pels qui creuen com pels qui no, és sobretot amor i pau.
Un petó, estimada Olga.

Helena Bonals ha dit...

Ai, els pijoprogres... no m'agradaria d'arribar a ser-ne mai.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Ningú no vam demanar que ens portessin al món, però tots, TOTS!, en més d'una vegada hem agraït que la nostra mare ens parís. I és que al llarg de tota una vida hi han temps bons que ens plauen, i també situacions dolentes que, en cap cas, no ens han de fer oblidar els temps de joia i, en algun cas d’autèntica glòria.

Maria Dolors Giral ha dit...

Efectivament, sempre hi ha moments bons com n'hi ha de dolents, però en general la vida és engrescadora. Segurament també per la part de repte que comporta. I a més a més diguem, com sembla que va dir Maurice Chevalier: fer-se gran no és tan dolent si tens en compte les alternatives.

Loreto Giralt Turón ha dit...

És un mes provocador, tens raó. Sort que sempre tindrem els llibres per acabar de provocar-nos, sort en tenim.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Doncs a mi aquest temps m'agrada. L'Advent, l'espera vigilant i atenta. I el Nadal, perquè a mi em porta un missatge molt clar: l?encarnació vol dir que Déu es fa Home. I a partir d'aquest moment tan sols el podem trobar en el home. En TOTS els homes.
Jo en tinc 65 i sóc el jove de casa. El que més se m'apropa en te 78. El més gran 97. A mi no em fan nosa. Una abraçada: Joan Josep

Salvador Macip ha dit...

Que bo que és Lo Gayter del Balcó, Olga! M'ha fet motla il·lusió el comentari, gràcies! :)

L'Home del Cap Resplendent