NYIGO, NYIGO, NYIGO, CALCES DE PAPER...

NYIGO, NYIGO, NYIGO, CALCES DE PAPER...
*
21-4-13
*
“Nyigo, nyigo, nyigo,
calces de paper:
totes les musiques
passen pel meu carrer.” (Popular antiga)
 
En efecte. Avui, dia dels pastors (Bon Pastor i Divina Pastora), em llevo, obro la finestra i em trobo la xaranga muntada sota mateix. ¿Em canten les matinades? ¡Noooo! L’altaveu ja anuncia el pitjor: un grup organitza alguna cosa i és necessària la música “xumba” a tota pasta (el disgust em dictava dir ‘tota hòstia’). El cor em batega descompassat. Impotència, tristesa. Treballar, concentrar-me, impossible.
            Ahir tot el matí vam tenir exhibició aèria, d’avions que contaminaven l’espai fent filigranes per compte de Repsol. La música hi era obligada, i no hi valia tancar, ni taps a les orelles: l’agressió al cos era total. Abans d’ahir sortia el conseller dient que seria estiu nefast, que hi hauria incendis i no es disposava d’avions apagafocs: ¿en què quedem? Aquí els malbaraten...
            Qualsevol grupet amb qualsevol excusa es veu amb cor d’agredir qui sigui. Apa, munten la paradeta amb consentiment municipal, i fes-te fotre. El soroll gratuït, continuat i augmentat és nociu per a la salut. De llocs més avinents per fer les seves demostracions ja en tenen, però el que es pretén és fastiguejar la gent pacífica i com més repetidament, millor. Gran ciutat, aquesta ‘smart city’. Però ja pots xiular, si l’ase no vol beure.
            Déu nos en guard de sortir a la finestra educadament i demanar que rebaixin el volum: és una intolerant, cada any ens diu el mateix, que si naps, que si cols. Passa que fugir serà per a mi cada vegada més difícil. L’onze de maig faré 77 anys: ¿he de fugir corrents de casa dia sí i dia no? De dies d’aquests n’hi ha durant tot l’any, i no tinc defensa. ¿Els que m'assetgen em trauran de casa meva?
            Temo l’estiu: multitud de skaters. Taules de la terrassa de sota, amb converses sorolloses que es fiquen a casa. Passavolants amb instruments diversos: acordions, bongos, guitarres. Ja vaig posar foto aquí dels ‘acampats’ en tan petit Passeig: mengen dins dels parterres, com en l’esmorzar sobre l’herba, de Manet. S’hi fan les necessitats, també, i estenen els calçotets als bancs. ¡Quin municipi més galdós...!
           Ah, als temps del ‘nyigo nyigo’ com a cançó no hi havia amplificadors. I cal tenir en compte que musica no és el mateix que música. Auxili.
                                                           *
           

12 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'altre dia vaig anar a Barcelona amb tren i vaig haver d'agafar metros i autobusos. Per poc no em moro pel camí: BCN també és una ciutat sorollosa i salvatge, almenys la que jo em vaig trobar...

novesflors ha dit...

Viure en un lloc tranquil és important però això implica allunyar-se del centre (o dels eixamples) de les poblacions.

Oliva ha dit...

JO VISC,EN UN BARRI MOLT TRANQUIL.AQUI MAI PASSA RES.PERO "MECACHIS" EL ESTIU¡¡¡¡COMENCEN PER S.ANTONI,PATRO DE LA PARROQUIA, I L'ASOCIACIO DE VEINS SO PREN MOLT EN SERIO,XUMBA,XUMBA,XUMBA....SEGUEIX SAN JOAN REVETLLA EN UN CLUB,A QUATRE PASSES DE CASA....I REMATEM PER SAN FERMI,TENIM LA CASA DE LOS NAVARROS A TOCAR.....5 O 6 DIES DE TOT I FORÇA...AMB FILOSOFIA,I LA MEVA SOLIDARITAT¡¡¡¡

TERANYINA ha dit...

Jo tinc sort, no tinc sorolls, això sí el centre ciutat em queda una mica lluny. No es pot tenir tot..

Helena Bonals ha dit...

Jo el soroll en forma de música tampoc el puc aguantar, la música a tot arreu, a tothora. Fins i tot a la feina. No dic res més, no fos cas.

Entenc com et sents d'impotent.

M. Roser ha dit...

Aquesta musiqueta del nyigo, nyigo, també l'havia sentida...
Ja se sap Olga, a la que el termòmetre comença a pujar, automàticament pugen també els sorolls i les "musiques"i les empipamentes dels que ho hem d'aguantar, que hi farem, ja que no em sembla just que et treguin de casa...
Jo tinc la sort de viure en un barri tranquil, per això puc suportar algun ximpom, ocasional...
Bona stmana, Olga.

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Em sap molt de greu que hagis de fer fugides de casa d'una manera tan forçada.
Jo tinc la sort de gaudir d'ocells i silencis, si et veus molt apurada ja ho saps,t'ofereixo el meu paradís, en aquest aspecte sóc privilegiada.

Maria Dolors Giral ha dit...

Quan era petita el meu pare em feia un acordió amb dos trossos de serpentina i amb això cantàvem el nyigo, nyigo, nyigo, calces de paper... Que lluny, que lluny, res no s'assembla a res.

Agnès Setrill. ha dit...

Has fet que evoqués la meva àvia a l'hort amb aquesta cançó.,
mentre cuidava i educava els seus quatre i a vegades 6 néts, (m'emociona el record.)

Crec que no l'havia tornada a sentir mai, però al llegir-la l'he començat a cantar.
Ara potser la cantaré, tot el dia! Que no es perdi!

Gràcies, i bona diada Olga!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Sembla que qui no es pot fer notar a base de molt soroll no sigui ningú; per això hi ha tantes persones i entitats que ho intenten.

El porquet ha dit...

I així anem. Sembla que com més estrident sigui una cosa més fantàstica, meravellosa i atraient resulta. I així anem. I les ciutats s'estan tornant refugi de bramadors, esgaripadors i trompetistes de baixa estrofa.

Anònim ha dit...

Doncs espera, que a Barcelona comencen a aparèixer predicadors que anuncien que el regne de Déu ha arribat i que el Crist ja és entre nosaltres.

Sardina fresca! Mireu com belluga!