CALAVERES AMIGUES



CALAVERES AMIGUES

*

5-4-13

*

Agraeixo les interessants i amables respostes rebudes a la meva sol·licitud de lectura del palmell. N’hi ha una que m’ha fet recordar una frase de Hermann Broch. És de Sílvia quan diu que les dents també ofereixen lectures del cos.

            He escrit molt d’esquelets, i el meu protagonista en molts contes i novel·les és l’esquelet d’Horaci, un esquelet viu que surt respectuosament quan dorm el cos.

            Doncs bé, Broch fa notar que el nostre esquelet té una part visible: les dents. No ho havia relacionat fins que ho vaig llegir. Caure-hi, que se’n diu. I em va fer gràcia alhora que un cert temor que l’esquelet no es vulgui avançar més i mostrar-se.

            Les calaveres que es veuen aquí són del Museu Arqueològic de Tarragona. Cada os ben numerat i controlat, perquè si han arribat als dos mil anys no és cosa de jugar-hi: són venerables, immortals i amigues. Hi vaig presentar el meu llibre LOS VIAJES DE HORACIO ANDERSEN (Arola Editors) i el Museu va tenir la gentilesa de mostrar-les. Elles, les calaveres, contentes que algú les recordés, i jo me les vaig fent amigues, pel dia de demà encetar conversa.

*

12 comentaris:

El porquet ha dit...

Caram, no hi havia pensat que les dents són la part visible del nostre esquelet. A partir d'ara, si em trenco una dent, res de dentistes, aniré al traumatòleg, vet-ho aquí.

Sílvia ha dit...

Buscaré "Los viajes de Horacio Andersen", l'argument m'ha encuriosit. Les calaveres amigues, els esquelets, ens ensenyen també d'alguna manera a acceptar la mort i, com tu bé dius, val més mirar-los de cara.

Fackel ha dit...

Potser la dentadura és una avançada de l'esquelet que, a més de complir la seva missió masticatòria, testimonia que, en realitat i sobretot, som esquelet. Però ja se sap. Tota la vida de l'ésser humà ens la passem amagant l'esquelet. Porqueya se sap que tindrà una relativa eternitat en què s'exhibirà encara que sigui en la profunditat de la terra.

Helena Bonals ha dit...

Recordo la meva primera professora de literatura quan explicava com de blanques havien de ser les dents d'una dama al Renaixement. És la part visible dels nostres ossos, i sembla que s'ha de cuidar molt.

Galionar ha dit...

Us ho devíeu pasar molt bé, en la presentació del teu llibre, si tenim en compte el tip de riure que s'estaven fent les dues calaveres de les puntes :)
Una abraçada!

Lola ha dit...

Fa efecte la teva foto amb les tres calaveres, que semblen vernissades i contentes i amb unes bones dents, millor que les meves . Petons.

Anònim ha dit...

La primera imatge fa una mica d'efecte, amb les calaveres enfocades des de tan a prop. Tot i això, les calaveres semblen eixerides, simpàtiques i ben divertides, ja que porten un bon somriure en el que era la seva boca. Ja ho diuen: somriu, la vida és bella! Fins i tot hi ha gent que quan està morta és feliç. Deuen viure la mort amb optimisme.
Apa, bon cap de setmana i descansa!

Gisela
:) :) :) :) :) :) :)

Relatus ha dit...

Caram, vist així encara fa més angúnia anar al dentista perquè ens llimi l'esquelet.

Joan Josep Tamburini ha dit...

I que ens passa els que tenim l'esquelet incomplert? A mi em falta una dent. Me la vaig trencar al caure jogant amb el meu germà i no he volgut mai posar-me una pròtesi. Es com la meva senyal d'identitat. Raret que sóc. Una abraçada: Joan Josep

M. Roser ha dit...

No sé si en vida devien ser felices, ara semblen força contentes, però a mi em fan una mica de "yuyu"...
Petonets.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Aquell dia vas estar molt ben acompanyada.

Anònim ha dit...

Sempre riuen sense hipocresia. I no hi ha res més fidel que un mort.