LA SANG DE LA FE


LA SANG DE LA FE

*

6-3-13

*

Amb el títol “Tamborrada de la fe en la Part Alta” el Diari ens ofereix unes quantes fotografies i en trio una: els esquitxos de la sang de la fe sobre el tambor.

            És tant l’entusiasme dels ‘tamborrers’ que retornem als temps de les coves fumades, quan els prehistòrics pintaven les pedres amb diverses matèries, entre elles sang d’animals.

            La higiene queda molt enrere davant dels entusiasmes de la fe. En nom de la fe sempre s’ha vessat sang i se n’ha fet vessar. Aquesta mena de sacrifici humà, encara que no comporti donar la vida dóna la sang, i si esquitxa el veí, aquest queda purificat.

            Se m’ha fet impossible assistir a veure la processó nocturna del Divendres Sant a causa dels tambors que han envaït amb costum bàrbar les nostres nits, abans amenitzades per cors i grups musicals diversos. Ara, el tambor militar, el soroll eixordador, ha substituït la música i mata la nit, com abans amb les carraques deien que sortien a matar jueus. Regressions, doncs, per acompanyar la sang.
*
Foto: Lluís Milián

7 comentaris:

Eduard ha dit...

Sí, marcial, rígis, inharmònic i atàvic, el so del timbal sembla cridar el ramat a la casa del bon pastor, enlloc de cridar cadascú al seu interior i a la seva veritable creença.
Molt interessant reflexió, Olga.

M. Roser ha dit...

uf, a mi tant d'enrenou timbaler també m'atabala...
Curiós, nosaltres de les carraques, en deiem , matraques...Cada terra fa sa guerra!
Bona nit Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

En molts camps: el religiós, el militar, la justícia, l’esport..., el soroll dels tambors serveix per atreure atencions i per distreure pensaments.
És qüestió d’evitar-los.

El porquet ha dit...

A mi, en tot allò que s'hi vessi sang, d'una forma o altra, no m'hi veuran el pèl. I si a sobre he d'acabar amb mal de cap, encara menys!

Menys actituds espartanes i més tendresa i calidesa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El batec dels tambors recorda el batec del cor (en les marxes militars, no). El seu èxit deu venir d'aquí i en principi no és dolent. El que és dolent és l'histrionisme, l'exageració. No per més soroll hi ha més fe, però alguns ho deuen creure així.

GLÒRIA ha dit...

Si crec en alguna fe ha de ser discreta, secreta i silenciosa. No tinc capinterès en el rorols que més aviat em fan por.
Salut, olga!

Joan Josep Tamburini ha dit...

El problema es troba en què anomenem fe. Jo crec que una fe que demana sang, soroll...es una fe molt minça. La Fe demana entrar en el nostre interior i demana entregar-se als altres. Això pot suposar donar la sang. Pero mai una sang timbalera. Una abraçada: Joan Josep