TRASPÀS


TRASPÀS

*

28-3-13

*

El vam veure de lluny, retallada

la seva silueta violàcia

contra aquell vespre ja definitiu.

 

Ell no demanava que les falcies

li cantessin absoltes;

ni pretenia escoltar, referit a ell,

el Rèquiem de Fauré.

Li va saber greu morir

a l’hora que floria la farigola,

quan un sens fi de nius

estrenaven plomissols tan tendres

en boscos i teulades.

 

Renaixia de nou aquest món

amb fràgil acidesa de llimona,

el sol acariciant els cossos tebis.

Però la mort, atenta, ja somreia

amb el seu gest precís i articulat,

punta de llança, de tenebra i fred.

 

Ell no sabia, encara, quin color,

quina amplada i textura, quina llum

tindria aquella terra de promeses.

Amb un sospir molt dens

s’hi va lliurar del tot.

*
De “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència en negre. OX
 

 

6 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

Trobo que és un poema amable, que reconforta. Malgrat el tema.

miquel ha dit...

Magnífic poema. Saps que m'agradaria aquest epitafi:
Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola

Ei, tampoc no faré res per triar la primavera, que no m'agrada planificar i totes les estacions són bones per canviar de vida

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Bell poema, més encara, commovedor, transformador...

Helena Bonals ha dit...

És un contrast molt ben trobat això de la farigola, però qui diu que hem de morir en cap altra estació?

carina ha dit...

Hola Olga,
em retrobo amb tu amb aquest bell poema, com l'Helena i el Miquel estic plenament d'acord que aquests versos
Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola
Són dels més fantàstics que he llegit en temps. Preciós. Una abraçada

M. Roser ha dit...

Se'n va anar quan la terra era un esclat de primavera, que trist...
Petonets, Olga.