ESPIES


ESPIES

*

17-3-13

*

Tota la vida m’he sentit espiada. Quan era adolescent, el pare m’obria totes les cartes i escoltava les trucades de telèfon. L’any 75 vam fundar el grup de poesia L’Espiadimonis, que ha durat 35 anys, sempre espiant. A l’escala hi viu un doctor que espiava les trucades dels veïns amb un aparell comprat a Andorra. Com que ho sabíem, el saludàvem en les nostres trucades.

            Amb independència de les creences de cadascú, si algú repassa l’evangeli hi trobarà explicades totes les petites i grans coses de cada dia. Fins i tot les més modernes: l’espionatge a escala universal.

            La informàtica i el domini creixent de les xarxes ens aboca a situacions diverses i a espionatges sofisticats que a vegades ens esgarrifen, però és que no estudiem prou i no ens volem creure que tot ha estat dit i predit. Com que tinc tirada a les comparacions, copio aquest text: “No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. Per això tot el que heu dit en la fosca, ho sentireu a plena llum, i el que heu parlat a cau d’orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats.”(Lluc 12, 2-3). ¿Voleu coneixement més ‘trending’ i afinat?

*

Postal collage d’OX
                                                                                                                      49

9 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

S'ha d'anar amb compte amb les xarxes socials i compartir només allò que ens interessa que se sàpiga. Però les xarxes tb han donat veu a molta gent. Per mi, són un gran invent!

Helena Bonals ha dit...

Diuen que les persones mentim i parlem malament dels altres quan no hi són, per sistema, i que si sabéssim tot el que els altres diuen de nosaltres, no parlaríem amb ningú.

Carme ha dit...

M'agrada molt aquesta comparació!!!

Ben certa que és! S'ha de vigilar, però estem molt controlats.

I uf! Jo no crec que tothom parli malament dels altres quan no hi són. Hi ha gent de tota mena i molta que no ho fa. Clar que jo sóc molt (massa?) confiada, i no tinc arreglo. Ni el vull tenir. M'agrada confiar en les persones.

Ara el veí metge era per denunciar-lo, no?

Sílvia ha dit...

M'has fet somriure amb el veí que espiava les trucades i la vostra reacció. Tots som curiosos i qui no ho sigui que tiri la primera pedra. A mi de petita la meva àvia em llegia d'amagat el diari personal i, jo, que ho sabia, hi escrivia el que ella volia llegir.

Galionar ha dit...

Ja diuen que allò que no es vol que se sàpiga, millor que no surti de la boca. Però és tan reconfortant poder confiar-se en alguna persona amiga, o escriure una carta íntima, o permetre'ns la morbiositat de criticar una miqueta... Tot i que després, per art o no de màgia, tot s'acabi sabent.
Una abraçada.

Pilar ha dit...

Saludar és de bona educació. ^0^ Jo sempre ho faig amb un bon dia o bona nit.

M. Roser ha dit...

No crec pas que tothom qui parli dels altres en digui mal...Penso que anem malament, però no tant.
A mi també m'ha fet gràcia el metge espieta.
A partir d'ara, em pensaré bé el que dic i no m'interessa que se sàpiga, però penso que, per sort, encara hi ha moltes persones en qui podem confiar...
Petonets.

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Tens raó, que ja està dit i la cita de lluc n'és una evidència.
Cal pensar bé allò que es diu, on i a qui.
Deunidó amb el doctor eh?

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Els secrets existeixen perquè hi ha xafarders; o és a l'inrevés?