DOLCES, PROFUNDES LECTURES

DOLCES, PROFUNDES  LECTURES

*

2-11-12

*

Els bons amics ja saben que no tinc el costum d’escriure o mostrar actes públics organitzats relatius a la meva persona, salvant alguna excepció. Altra cosa són les reflexions corrents de cada dia, que per això em sembla que tots escrivim els blogs.

      Però avui, d’excepció en faig una, i amb tota l’alegria, malgrat ser dia de difunts, ja em perdonaran els desapareguts.

      La Biblioteca Pública de Tarragona, a la que pertanyo des de l’adolescència, ha volgut dedicar-me un programa variat, com variats són els panellets que amb més o menys fortuna he intentat afegir a la composició (a l’original en paper no hi són retratas, és clar). Les persones que ho han preparat i les que hi ha participat hi han dedicat molts dies, i després de la convocatòria memorable del 31, encara hi ha dues sessions on es llegirà “La inundació” i es faran comentaris, primer relatius al llibre i més endavant a les obres en general. A totes elles, organitzadores i lectores, el meu agraïment més sentit, que vull que sigui proporcionat a les atencions generoses que han mostrat amb l’autora.

      Deia de la meva adolescència primer, i després de les meves obres. ¿Com podia saber jo, quan era noia lectora infatigable, que ara, als meus anys, veuria una taula que exposava tan llarga vida de llibres que he escrit? Per aquest motiu la Biblioteca Pública és la meva segona casa: em conté sencera, perquè també té cura de l’arxiu periodístic que va apareixent. Si llegir forma part de la meva arqueologia mental interior, escriure ha estat i és l’extensió pública de la meva persona que vol comunicar amb les possibles lectors.

      El dia 31, membres del Club de Lectura van llegir textos que havien estat curosament editats en un programa de mà. Es van passar els collages per la pantalla, i a fe que es veien preciosos, molt més que al natural. Es van oferir fragments musicals entre lectura i lectura. Ah, aquell “No em deixis pas”, de Brel, que m’ha fet plorar sempre... I, nit de sants, apareguts, difunts –el difunt meu predilecte és l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que campa sovint per la ciutat nocturna-; nit màgica, doncs, la direcció ens va oferir panellets, mistela i ranci, vam brindar per tantes coses i tants projectes i afectes que la Biblioteca devia brillar a l’exterior amb la claror especial dels Sants. I és que sants, i de primera categoria, ho són tots aquells que tenen cura dels llibres. Que els estimen i que els trien per bona companyia. A tots, benvolguts, llarga vida i moltíssimes gràcies.

*