LA DECISIÓ


LA DECISIÓ

25-11-12

*

El dia es presenta lluminós i càlid pel temps que som. De matinada, una dona s’ha tirat pel Balcó del Mediterrani. Ella ja ha decidit, avui.

            Els àngels no l’han acompanyada en la seva caiguda. No l’hi han evitat. Però potser l’hauran portada, ja esperit lleuger, al lloc on la dona pensava reposar.

            No es donen informacions. S’acordona el lloc –almenys avui- i es manté la gent allunyada fins que es retira el cadàver. Però hi ha hagut testimonis, i per això sé que és una dona. El diari no en donarà notícia per evitar l’efecte ‘contagi’, que en diuen.

            Algunes vegades s’ha sabut qui han estat els suïcides. Sempre s’acaba sabent. Quan vaig escriure “El Balcón de los suicidas” (Òmicron) no havia fet investigació sobre els casos perquè no ho necessitava. Ara tampoc. Però sento la necessitat d’escriure el cas perquè algú més, tret de mi, dediqui un pensament de compassió per a la dona suïcida, que segurament ha patit fins que no ha pogut resistir més. Ella ha triat el magnífic Balcó a manera d’escenari grandiós per a la seva actuació última.

            Li dedico unes flors i l’esplèndid Adagio per a Cordes de Samuel Barber (1910-1981), que va escriure primer com un Agnus Dei per a coral i que, ja orquestrat, va elegir el gran Oliver Stone com a banda sonora de la pel·lícula Platoon, rèquiem magnífic que acompanya la mort de tantíssims innocents. Penseu una estona en la mort solitària de matinada. En la decisió.

*

Collage d’OX per a la col·lecció “Últimes llums”.

 

9 comentaris:

Eduard ha dit...

Sóc dels que penso que una decisió com aquesta, tan extrema, és sempre respectable per al qui la pren, i una acusació general a la societat indiferent en no pocs casos.
Em poso l'estremidora obra de Barber.
Gràcies.

Calpurni ha dit...

¡Quin buit tan tremend fa que s'arribe a aquesta decisió sense tornada!
Pobra dona.

Carme ha dit...

Hi penso, li dedico el pensament que ens demanes, amb tristesa, però també voldria que fos amb un cert acompanyament,
(massa tard per a ella, però potser el pugui sentir) i sobretot amb comprensió. L'Eduard té raó, la indiferència ens mata, a vegades.

M. Roser ha dit...

Jo també hi pensaré una estona...Que trist, ves a saber que li deu haver portat a una decisió tan dràstica...
Encara que el marc fos esplèndid no amaga la tragèdia de la pobra dona!
Ara descansa.

Rachel ha dit...

Hi penso i fa por, molta! Per prendre una decisió així, realment has d'estar molt desesperat...

...esperem que en els àngels trobi la pau que buscava.

Joan Josep Tamburini ha dit...

L'instint de conservació és el més fort que tenim els humans. Per això sempre he pensat que el que pren aquesta decisió, és perquè la societat, d'una forma o altra, és qui li dóna la darrera empenta.
L'adagi de Barber és l'obra més estremidora que conec. Una abraçada: Joan Josep

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Cal ser una persona molt valenta per posar fi a la pròpia vida. Aquesta dona ho va ser, descansi en pau.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un pensament tendre, maternal, per a la dona que ha necessitat posar punt i final a un patiment insostenible.

Helena Bonals ha dit...

Estic radicalment en contra de la majoria de comentaris, i no diré res més.